Lliures i laics

El debat sobre l’ús del vel islàmic em porta inevitablement a una contradicció. Crec en els valors que caracteritzen els estats democràtics de la Unió Europea. Per a mi un d’aquests valors és la llibertat. Però un d’igualment important és la laïcitat. Combinar la defensa de dos valors que sovint col·lideixen és el repte que tenim al davant. I és un repte que ja no és conceptual, sinó que ens porta a la vida quotidiana, perquè els canvis demogràfics han fet que, a Catalunya, la diversitat religiosa sigui una qüestió que està a peu de carrer, i afecta directament una part dels nostres conciutadans.

Si posem l’accent en la llibertat i la pluralitat, hem de respectar i garantir el dret al culte, la neutralitat de les institucions públiques i la llibertat d’exercici de qualsevol religió, també en les seves formes externes. Ningú no pot prohibir a cap ciutadà que practiqui els preceptes sempre que es respectin les normes comunes, els drets humans i la seguretat pública. Una laïcitat imposada és contrària als valors bàsics de la nostra comunitat, sobretot quan esdevé la coartada del racisme.

(Parèntesi: aquest principi de llibertat, en un país dual com el nostre, hauria de permetre també la doble nacionalitat de la ciutadania catalana, tal com proposaven Junts pel Sí i la CUP abans de la repressió del 2017.)

Però si posem l’accent en el laïcisme, hem d’assegurar-nos que cap expressió religiosa no és utilitzada com a excusa per imposar actituds intolerants, humiliants o incompatibles amb el model social i cultural en què vivim, que és fruit de les conquestes de moltes generacions, i que volem compartir amb els nouvinguts. Això vol dir que la llibertat religiosa no hauria d’emparar l’ablació de clítoris, ni prèdiques que incitin a la violència o a l’odi, ni els matrimonis concertats, ni la limitació dels drets de les dones, per citar només alguns exemples.

Que les noies vagin a escola amb el vel és un dret o una imposició? Estic segur que moltes dones musulmanes diran que és una decisió lliure, una manera orgullosa de mostrar la seva fe, i que no hi volen renunciar. Però tots sabem fins a quin punt aquesta “decisió lliure” està condicionada per la pressió familiar i els segles de tradició patriarcal, que malgrat el pas dels anys continua vigent entre molts musulmans catalans.

L’escriptora Najat El Hachmi, que des que viu a Catalunya ha hagut de patir tant la xenofòbia local com el rebuig d’una part de la seva gent per la seva decisió de no dur vel, considera que cal prohibir l’ús d’aquesta peça a l’escola per protegir les noies del masclisme inherent a l’islam. I es lamenta que les esquerres hagin deixat aquesta batalla en mans de l’extrema dreta oportunista. Hi estic d’acord, però admeto que em fan por les conseqüències. Si obrim aquest meló, què exigiran després els ultres? Com reaccionaran els fonamentalistes? Estarem més a prop de la cohesió social o nacional, o més lluny? I baixant al detall, què en farem de les gorres, els penjolls gegants amb crucifixos, les samarretes amb símbols polítics...?

El millor seria que fos el sentit comú, i no la imposició, el que ens acostés a l’objectiu. Raonament i paciència per crear un consens social nou. Però segurament això és una ingenuïtat. Ara bé: si les esquerres perdessin la por a dir que el vel és producte d’una imposició masclista –encara que tinguin diputades que lliurement l’utilitzen–, les dones musulmanes que volen llençar el vel a la brossa, per sostreure’s de l’autoritat del pare, del marit i dels homes en general, se sentirien potser més emparades. I les mesures més expeditives es podrien plantejar, posteriorment, en un context més propici.