Lliçons de sexualitat per abans d’anar a dormir
TV3 ha estrenat El punt D, una sèrie de sis episodis que fan divulgació al voltant de la sexualitat. Si bé ja es poden trobar tots al servei a la carta de la web de la cadena, els dijous després de Fake night n’emeten uns quants de seguits, ves a saber si amb l’intent d’estimular una mica l’audiència després del late night.
Els capítols d’El punt D giren al voltant de la masturbació, dels genitals, de la regla, dels tipus de pràctiques, de fantasies sexuals i d’identitat sexual. Són càpsules de vint minuts que, d’una manera molt gràfica i entenedora, aprofundeixen en aquests àmbits comptant amb especialistes i testimonis que ofereixen la seva experiència, aportant informació, punts de vista, curiositats històriques i reflexions que serveixen per parlar de la sexualitat amb una mirada inclusiva, respectuosa, rigorosa i progressista. Són reportatges visualment atractius i àgils, amb cura per l’estètica, i que recorden la netedat i la brillantor dels anuncis de tampons o compreses de fa uns quants anys: lluminositat, coloraines i música de bon rotllo. Una mena d’higiene visual bonica que potser ja està una mica passada de moda i que està construïda a partir d’un muntatge molt picat que combina les entrevistes amb inserts fugaços d’imatges i grafismes que funcionen amb un valor simbòlic. Fruites que suggereixen genitals, edificis que simbolitzen formes fàl·liques, escenes de pel·lícules que connecten amb el tema del qual es parla i imatges d’objectes que serveixen d’exemple o d’al·legoria sobre la matèria protagonista.
Cada capítol compta amb la locució d’algú de la faràndula o la televisió. El cantant Miki Núñez, per exemple, és el narrador de l’episodi que fa divulgació sobre la identitat sexual, el músic Arnau Tordera és la veu en off de les fantasies o l’actriu Laia Manzanares ens fa el relat explicatiu sobre la regla. Potser aquesta filigrana no sempre queda ben resolta en tots els casos però contribueix simbòlicament a subratllar aquesta idea de diversitat i naturalitat que El punt D vol emfasitzar.
Ara bé, tot i les relatives pretensions de modernitat visual, s’ha plantejat el guió des d’una pedagogia explicativa tan alliçonadora que el programa acaba recordant una mica els reportatges que es podrien passar en centres de salut o de planificació familiar. Les càpsules són òptimes per ser emeses en escoles i instituts, ja sigui en hores de tutoria, com a complement en l’assignatura de biologia, per contribuir a l’educació sexual dels estudiants o com a entreteniment el dia que plou i no poden sortir a escampar la boira, amb el dubte de si hi descobriran res que no sàpiguen.
Però la conclusió més clara al veure El punt D és que en els darrers vint anys s’ha progressat molt més en l’àmbit de la sexualitat que no pas en estratègies de divulgació televisiva per explicar-la.
