Llengua amb tàperes
Estem advertits, i des de dècades enrere, que el bilingüisme no és la solució a la minorització de la llengua catalana. Quan ho estudiàvem a l’institut ja se’ns deia que el bilingüisme no és més que l’avantsala de la substitució lingüística, i que, si ens hi fixàvem bé, no hi havia una societat bilingüe als territoris de parla tradicionalment catalana.
Hi havia una part de la població que era catalanoparlant, i que si havia aprés castellà era perquè així ho manava la llei, mentre que al català o bé no l’havia après per culpa del franquisme o bé ho feia ara, a l’escola democràtica. Però una altra part de la població no era bilingüe, ni en tenia ganes. Era monolingüe en castellà, i ben cofoia continua fent ostentació del privilegi de no canviar de llengua, sovint empesa per cert ressentiment de classe. Ja que havien hagut d’immigrar d’altres bandes d’Espanya, almenys que no se’ls obligués a aprendre català, o mallorquí o valencià, i que poguessin provar de fer vida i de trobar feina al marge de la veritat lingüística del país.
Els fills d’aquella immigració van aprendre català, en moltes ocasions, també perquè sense el català no podien obtenir títols universitaris o aprovar l’Educació Primària. Però això no significava que sentissin aquesta llengua com a seva, en molts casos, i que entre ells i els culturalment afins continuessin parlant en castellà, i evidentment no preocupant-se gens del retrocés del català, del qual eren en bona mesura culpables.
Al mateix temps que passava tot això, una bona part de la intel·lectualitat progressista de l’entorn anava repetint que “aquí no tenim cap problema de llengües”, que la societat és bilingüe, i que el desnivell podia ser puntual –uns anys de transició–, però que seria remuntat amb polítiques educatives, o amb la dinàmica sempre moral del progressisme, que al final acaba triomfant perquè el bé i la justícia s’imposen tot sols, etc.
Ara hem vist que tot això eren enganyifes, maneres d’esquivar un conflicte que sempre ha estat al carrer, a les places, a les lleis i a les conselleries. El problema no és de llengües, sinó d’un estat que no fa res per defensar la cultura catalana i la seva llengua, perquè no la sent com a seva, sinó com una nosa que s’ha d’anar esborrant o reduint a mer folklore filològic. Si l’estat espanyol no defensa aquest patrimoni amb les mateixes polítiques que posa damunt de la taula per defensar, difondre, imposar o requerir el castellà a la resta d’Espanya és que, de fet, fa polítiques exterminadores, per a les quals fa servir les dinàmiques de la immigració castellanoparlant, a més de tota mena de normatives i velles hegemonies supremacistes. El wokisme no ha arribat a la defensa del català.
Tota la política de condicions i pactes que proven de fer els catalanistes a Madrid hauria de passar per aquí: per la llengua. Si es perd la llengua es perd tot; fins i tot podríem dir que la unitat d’Espanya depèn de la llengua. Si l’estat espanyol no garanteix el català, els catalans cada vegada es veuran més empesos a desitjar un estat propi.
