TRIBUNA OBERTA

La llei de memòria democràtica, una llei necessària

El Parlament de les Illes Balears ha votat a favor de la presa en consideració de la llei de memòria democràtica. Fa prop d’un any aprovàrem la Llei balear de fosses i ho férem amb un ampli consens. Va ser un bon dia, un gran dia, en el qual molta gent sentí que se’ls reconeixia. Deia Walter Benjamin: “És més difícil honorar la memòria dels innominats que la dels famosos. A la memòria dels innominats està consagrada la construcció històrica”.

En clau revisionista de la història, alguns analistes i historiadors rebaixen les morts i els sofriments per concloure que una guerra és una guerra, que la violència es va donar a tots dos bàndols, que el franquisme fou un règim autoritari però decent, perquè es tendeix a relativitzar el paper de la violència militar i política del franquisme, part fonamental de la seva llarga durada. Aquest revisionisme és una manera indecent d’eludir responsabilitats. Deia Eduardo Galeano: “La impunitat premia el delicte, indueix a la seva repetició, estimula el delinqüent i contagia el seu exemple”. La impunitat condueix a la repetició i l’estat espanyol no ha dotat la Llei de memòria històrica de prou pressupost.

L’Estatut de Roma –signat per Espanya el 18 de juliol de 1998 i ratificat el 19 d’octubre de 2000– inclou qualsevol dels actes següents quan es comet com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil i amb coneixement de l’esmentat atac: • Assassinat • Extermini • Esclavitud • Deportació o trasllat forçós de la població • Empresonament o una altra privació de la llibertat • Tortura • Violació • Persecució d’un grup determinat fonamentada en motius polítics, racials, nacionals, ètnics… Bàsicament, aquest és ja un resum de la Guerra Civil i del franquisme repressor.

Per açò, la proposició de llei, la qual s’ha pres en consideració al Parlament balear, s’estructura en quatre eixos principals: el dret a la veritat; el dret a la memòria democràtica; el dret a la reparació i reconeixement de les víctimes; les garanties de no-repetició.

El dret de les víctimes a la veritat es tradueix en un deure de memòria per als poders públics, els quals han de facilitar la recerca i la difusió de la veritat en honor de la seva incorporació en la memòria col·lectiva. El dret de les víctimes a la veritat desemboca en l’obligació de l’Estat d’investigar. El delicte de desaparició forçada –dels 114.000 crims presentats davant la justícia, la gran majoria són desaparicions forçades– és de caràcter permanent i, com a crim contra la humanitat, és un delicte imprescriptible. La recerca d’aquests delictes és un imperatiu per als poders públics.

La reparació ha de ser la reacció automàtica al reconeixement de l’existència d’una violació a un dret. L’accés a la reparació és de summa importància per evitar que la consagració formal dels drets humans es converteixi en una mera formalitat desproveïda de contingut.

En definitiva, amb aquesta proposició de llei el que feim és recollir les demandes històriques de les víctimes, escoltar les Nacions Unides i desenvolupar una llei autonòmica que complementa la Llei 52/2007, falsament desplegada, incompleta i sense partida pressupostària, a mercè d’un govern insubmís davant una llei aprovada democràticament.

Aquesta llei, com ho era la de fosses, és una llei necessària, perquè l’oblit no deixa de ser una altra mort. Com deia el poeta Thomas Hardy en el seu poema 'Els oblidats':

“El seu temps és oblidat,
com homes que mai han sigut.
Una pèrdua d’alè discontinu
és la segona mort”.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF