Com llegir el diari

El debat sobre el model econòmic comença a agafar forma. Tard o d’hora havia de succeir. Des del primer dia, del primer confinament, s’intuïa que el trasbalsament seria considerable. A tot arreu es va començar a parlar de revisió profunda i d’un procés de transició cap a una societat diferent. A casa nostra, durant aquest temps, han anat sorgint propostes, negacions de propostes i contrapropostes, suficients per alimentar una controvèrsia. No són flor d’un dia, els diferents posicionaments i els temes de fons s’estaven congriant des de feia molt de temps.

Es podria dir que el debat està en una fase incipient, en la qual encara apareixen certs negacionismes. Un moment per als eufemismes en el qual, enarborant la bandera d’algun element concret, singular i virtuós per si mateix, s’intenta tapar el rerefons estructural i sistèmic. Era previsible, superada la primera batzegada, que el vent dominant (l’opinió fabricada) volgués emportar-se part de les bones intencions inicials i el sistema tendís a negar, o almanco apaivagar, qualsevol nou discurs. Hem vist com encara no s’ha esvaït l’impacte de la pandèmia i, de la certesa de la importància del sector públic, de l’esforç i sacrifici col·lectiu com a essencial i de la rellevància de la ciència, s’ha passat a l’exaltació de la col·laboració publicoprivada, de contingut neutre, com a gran paradigma. Defensa d’un statu quo, en un fals debat per eludir el protagonisme col·lectiu i el comunitarisme del moment.

Tota època de canvi està exposada a confusions, intencionades o no. Per a netejar l’horitzó, es fa necessari matisar conceptes i esbrinar el que hi ha darrere cada paraula. Salvant l’enorme distància entre dos contexts polítics radicalment distints, la grandesa del repte actual em recorda el final del règim anterior i l’inici de la Transició. Per ventura menys romàntic. Llavors un grup de persones vàrem organitzar un curs ambulant, que portàrem a molts i diferents indrets del país, sota el títol ‘Com llegir el diari’, en el qual analitzàvem aquella realitat canviant. Nomadisme cultural de reafirmació col·lectiva i d’autoaprenentatge, sempre necessari. En el meu anterior escrit a l’ARA Balears (‘La batalla pel relat’), parlava de la utilització intencionada del terme “turisme circular” en substitució d’un tot; ara, ens topam amb la utilització del concepte “publicoprivat” en contraposició a “els qui pregonen el canvi de model”. Irònicament, podríem dir que darrere d’això s’amaga un sentiment totalment oposat a la col·laboració: l’interès privat versus el sentit comunitari.

Efectivament, la col·laboració publicoprivada és una excel·lent praxis per a una bona governança. Però, no oblidem que, en essència, representa la concertació de l’interès del conjunt de la societat, en funció d’un bé superior, amb un subjecte privat. En aquest sentit, per la seva pròpia naturalesa, l’administració pública no pot desistir d’adoptar una posició capdavantera en la relació. I la col·laboració només pot ser des de la corresponsabilitat. Al contrari, si la relació només és unidireccional, es converteix en un ajut, una subvenció o alguna figura similar, per al foment d’una activitat. En casos excepcionals, en moments de crisi, com hi ha estat el sector turístic amb la pandèmia, la generalització dels ajuts, pel seu volum i els seus nombres, pot arribar a assolir la dimensió de rescat. La comunitat rescata el turisme, no viceversa. De manera implícita, és un reconeixement de la importància estratègica del sector rescatat per a la comunitat. La col·laboració publicoprivada, en cap concepte, pot substituir l’acció pública.

Fora del marc de col·laboració publicoprivat, el que preval és la relació institucional i orgànica. I, en aquest sentit, des dels llunyans temps dels decrets Cladera i de la llei de modernització, de la mateixa època, fins a arribar a les actuals lleis de residus i sòls contaminats, de canvi climàtic i transició energètica i, ara recentment, el decret regulador del Registre balear de petjada de carboni, amb major o menor intensitat, els poders públics han influït sobre l’activitat turística. Però aquesta incidència no ha estat suficient per predeterminar cap model. Mentre l’acció legislativa tendia a imposar una certa contenció, el mercat conduïa a l’expansió i l’estandardització. El resultat va ser una economia intensiva, massificada i extremadament dependent, del turisme i de les decisions dels operadors internacionals. Una economia de fractura social, amb forts desequilibris i d’escassa qualificació. 

Si es pretén, aprofitant el marc europeu, una economia moderna, eficient en l’ús dels recursos i competitiva i, a més, neutra en carboni, sostenible, lliure de tòxics i completament circular, és evident que el debat sobre el futur no pot ser parcial, ni només instrumental. El debat no és sobre la circularitat o la col·laboració publicoprivada, que ningú qüestiona. Des de la perspectiva empresarial es parla de “reformular” el turisme, una idea lligada a la competitivitat com a motor de prosperitat. No és suficient. L’acció pública no es pot moure en aquestes coordenades, les seves són les de procurar economia eficient i sostenible. Això implica, fins i tot, haver de disciplinar el mercat. I, en aquest sentit, el marc només pot ser inclusiu i comunitari. 

Celestí Alomar és geògraf