Llàgrimes de victimisme del cocodril Eduardo Inda

Eduardo Inda entrevista Pablo Casado a OK Diario, el mitjà que dirigeix. És una peça divertida, perquè el periodista no es molesta ni en mantenir un mínim de neutralitat en les seves preguntes. "L'IPC està en el 6,5%, el doble del que va augurar Nadia Calviño. ¿Quina opinió li mereix aquest desastre? És que no l'encerten en res", diu en un dels passatges. Més que preguntes, són assistències. Més avall, Inda torna a no-preguntar per deixar anar aquesta frase: "Si un mira els mitjans de comunicació d'aquest país, l'esquerra guanya".

Estaria molt bé saber com fa aquest càlcul l'amic Inda. El meu recompte és el següent. Premsa de paper a Madrid: tres diaris inequívocament de dreta dura (El Mundo, Abc, La Razón), un d'esquerra relativa (El País) i un altre (El Periódico de España) que busca bastant sostreure's d'aquesta polarització partidista. Ràdios: la SER és progressista, però Cope i esRadio carreguen molt a la dreta, mentre que RNE, centreesquerra, i la més potent, Onda Cero, compensa amb escreix el centredreta. Televisions: Ana Rosa Quintana i Susanna Griso, no hase falta dicir nada más. Sí, d'acord, Ferreras a La Sexta, però és un canal secundari, per a Atresmedia. Digitals: els dos amb més audiència són de dreta hardcore (El Español i Ok Diario), mentre que El diario.es i Público sumen tot just la meitat d'audiència que els dos líders. La meva ponderació em portaria a afirmar que estem a un 70% versus 30% a favor de la dreta.

El victimisme és una de les primeres cartes que llancen els partits populistes i polaritzadors, amb la trampa d'assenyalar el vulnerable –sigui l'immigrant, l'homosexual o el catalanoparlant– com a opressor. Això vicia qualsevol debat, perquè cal començar perdent energies per rebatre el punt de partida que han imposat. I que han pogut imposar justament perquè no estan en minoria mediàtica.