EscriptorArran d’un seguit de notícies del món literari ha tornat a sorgir un debat que considero molt interessant i tan espinós com revelador. Des de l’any 2003 que una dona –va ser Carme Riera– no guanya el Premi Sant Jordi de novel·la, un dels més ben dotats i prestigiosos del sistema literari català. Han passat disset anys i moltes coses, entre elles un seguit de canvis en les composicions dels jurats d’aquests –i molts d'altres– guardons, que fins i tot tenen ara més dones que homes entre els seus membres. També hi ha moltes dones en alts càrrecs editorials, decidint quins llibres es publiquen, i hem de celebrar que a les llistes de llibres més venuts les dones siguin ja molt més protagonistes que els homes, almenys en els últims anys.
En sentit contrari, però, quan surten llistes d’obres de prestigi, perquè són considerades entre les que poden optar a guardons a obra publicada (el premi Òmnium, ara el nou premi Finestres, o els guanyadors del ja centenari premi Crexells…), la presència de dones entre les finalistes és més aviat minoritària, cosa que sempre aixeca suspicàcies, recels i debats. La pregunta ‘On són les dones?’ és oportuna i s’ha de fer, i s’hi poden provar de donar respostes, sobretot, reitero, quan les que han d’acabar decidint premis i reconeixements són les mateixes dones, que hauríem de considerar menys viciades que els homes als biaixos del patriarcat.
Si un jurat majoritàriament de dones premia al final més homes que dones és que, o bé el patriarcat és més poderós del que podem imaginar, o bé quan deixem fora de joc el patriarcat gràcies a la paritat, els homes acaben fent valer una excel·lència superior, sobretot si tenim en compte un detall: a gairebé tots els guardons a obra inèdita, els candidats s’hi presenten amb un sobre tancat, i els jurats no saben si l’autor és un home o una dona fins que han decidit quina és la que literàriament destaca per sobre de la resta. Els jurats trien sense saber el gènere de l’autor, o només endevinant-lo pel text, en principi. I em consta que és llavors quan hi ha moltes –moltes!– sorpreses.
Amb això vull dir que també hi ha dades òbvies que no hem d’escamotejar-nos. Les dones escriuen menys, es presenten a menys premis, i, per tant, poden acabar publicant menys i aspirant a menys guardons. Em sembla una dada objectiva: si hi ha menys escriptores, també hi haurà menys grans escriptores. Quan es van començar a debatre i corregir els mecanismes del patriarcat, les dones van començar a guanyar premis Nobel de literatura, per exemple, sobretot a partir del 1990; des de llavors que hi ha, gairebé, paritat.
Per mi, doncs, el problema hauria de ser: per què escriuen menys? I si, per tant, publiquen menys –perquè la societat les empeny a altres feines més ingrates i invisibles–, hi ha una correlació directa entre això i ser menys guardonades i reconegudes, o s’hi afegeixen altres condicionants, que tot i les polítiques de correcció no s’aconsegueixen remuntar?
I sobretot: podem parlar d’aquests assumptes sense recels, sospites, insults, paternalismes, trampes i mala fe que no provin de dissimular ressentiments, vergonyes i ignoràncies?
