“Lengua común”, oficialitat i jerarquia: una lectura crítica de l’article 3 de la Constitució

L’article 3 de la Constitució espanyola ha estat sovint presentat com una mostra d’equilibri i respecte a la diversitat lingüística. Però si l’analitzam amb detall i observam com s’ha aplicat a la pràctica, veurem que en realitat serveix per consagrar una jerarquia entre les llengües de l’Estat, tot disfressant-la amb una aparença de cooficialitat i igualtat formal.

L’article comença proclamant que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat” i que “tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la”. Aquesta formulació, que declara el castellà com a única llengua oficial de l’Estat i que atribueix un deure constitucional exclusiu al castellà, és el primer senyal d’una asimetria estructural. No ens trobam, per tant, davant d’un model igualitari com el belga o el suís, en el qual cada llengua és oficial al seu territori respectiu. I tanmateix, la Constitució en si mateixa no impedeix que els estatuts d’autonomia puguin establir també el deure de conèixer les altres llengües oficials, però el Tribunal Constitucional ha impedit aquesta possibilitat. És a dir, la discriminació jurídica no neix únicament del text constitucional, sinó que també hi ha contribuït una interpretació restrictiva i ideològica del Tribunal Constitucional, que ha imposat una lectura que accentua la jerarquització entre el castellà i la resta de llengües: només el castellà pot tenir un deure general de coneixement.

Però la clau, sovint oblidada o reinterpretada, és el segon apartat: “Les altres llengües espanyoles seran també oficials a les comunitats autònomes respectives d’acord amb els seus estatuts”.

Aquest ‘seran’, en futur d’indicatiu, no es pot entendre només com una possibilitat supeditada a la voluntat política. Jurídicament, és un mandat clar: que les altres llengües hagin de ser oficials segons els seus estatuts no implica que l’oficialitat sigui una decisió arbitrària o discrecional del legislador, sinó que aquest és el procediment establert per aplicar un precepte amb força constitucional. Cert és que els legisladors tenen un marge d’actuació, però això no els eximeix de la responsabilitat que implica incomplir aquest mandat. Aquest és, almenys, el posicionament que s’atribueix a determinats juristes, com ara Vicenta Tasa, que entenen que l’oficialitat de les llengües deriva directament de la Constitució.

Tanmateix, el Tribunal Constitucional i el discurs dominant han desvirtuat aquest principi i han reinterpretat el ‘seran’ com si fos un ‘podran ser’, com si l’oficialitat de les altres llengües depengués exclusivament de la voluntat de cada legislador autonòmic.

Aquest canvi interpretatiu no és gens neutre. És el que ha permès que una llengua espanyola com l’asturià, amb parlants i reconeixement cultural, continuï sense oficialitat, malgrat el que sembla manar la Constitució. 

Una altra idea molt difosa en l’argumentari nacionalista espanyol és que el castellà és la ‘llengua comuna’ i que les altres són llengües particulars a protegir mentre no posin en perill l’hegemonia de la primera. Però aquesta etiqueta de ‘llengua comuna’, que no apareix a cap text legal i que sovint es fa servir per justificar la subordinació del català, és en realitat una construcció ideològica que parteix d’un fet: el coneixement generalitzat del castellà arreu de l’Estat. 

A més a més, aquesta situació no s’ha produït de manera natural ni espontània, ni ha estat fruit de la voluntat lliure dels parlants d’altres llengües, ans al contrari. És el resultat de segles de repressió i d’imposició lingüística que troben continuïtat en l’article 3.1 de la Constitució espanyola. Perquè no ens enganem, si el castellà fos realment la llengua comuna de tots els ciutadans de l’Estat, no caldria imposar-ne el coneixement per llei. Un deure legal per conèixer una llengua només s’entén quan aquesta no és assumida lliurement.

El terme ‘cooficialitat’, d’altra banda, tampoc no és neutral. D’entrada pareix que vol expressar igualtat dins l’àmbit autonòmic, però sovint es fa servir per diferenciar-la de l’‘oficialitat autèntica’ que només hauria de poder tenir el castellà, tant en el conjunt de l’Estat com dins els territoris amb més d’una llengua. És una cooficialitat amb reconeixement parcial, deures desiguals, drets limitats i aplicació sovint discriminatòria, com es veu a la justícia, les forces de seguretat i les oposicions estatals.

Tot plegat mostra que l’arquitectura constitucional de la política lingüística espanyola no és neutral ni equitativa. És una estructura que consagra l’hegemonia del castellà, una hegemonia que només es mostra tolerant amb les altres llengües anomenades espanyoles mentre aquestes no qüestionin la seva centralitat. I això no és fruit de cap error d’interpretació, sinó la conseqüència directa d’un model nacional que es nega a reconèixer Espanya com un estat realment plurilingüe.

Aquest model nacional és el que propugna un nacionalisme estatal tradicionalment identificat amb la llengua i la cultura de Castella. Un nacionalisme que històricament ha maldat per homogeneïtzar la població de l’Estat al voltant dels elements propis del món castellà i, molt especialment, de la seva llengua. Davant la diversitat lingüística i cultural, ha imposat una visió supremacista segons la qual tot allò que és castellà és “comú” i “nacional”, mentre que els trets propis d’altres comunitats etnolingüístiques són relegats a l’àmbit “regional” o “particular”.

Perquè, si aquest fos realment un model igualitari, el català, el basc o el gallec no serien llengües regionals cooficials, sinó llengües d’Estat dins els seus territoris, amb el mateix rang, els mateixos drets i els mateixos deures que el castellà. I l’article 3.2 no es llegiria com una concessió, sinó com el reconeixement jurídic d’una realitat plural i compartida.

Fins que tot això no canviï, la igualtat lingüística a Espanya no passarà de ser una promesa buida. I el futur verbal de la Constitució –aquell "seran també"– no serà altra cosa que un eufemisme per encobrir una condició: les altres llengües només podran ser oficials si no fan gaire nosa.