L’única sortida que li queda a Pedro Sánchez
Pedro Sánchez està contra les cordes. Els casos de corrupció que esquitxen dos dels seus col·laboradors més directes, els exsecretaris d’organització del PSOE, José Luis Ábalos i Santos Cerdán, han deixat sense alè el president espanyol, que ha perdut la credibilitat i el control de la situació. I com que tot és susceptible d’empitjorar, l'enfrontament públic amb Donald Trump a propòsit de la despesa militar és una jugada de recorregut incert que pot donar-li molts mals de cap.
Sánchez s’ha caracteritzat, durant tota la seva trajectòria, per prendre decisions audaces en moments crítics. Però, per remuntar la crisi de credibilitat i honorabilitat a què està sotmès, només li queda una última sortida: anunciar solemnement que dimitirà i convocarà eleccions si es demostra que ell també ha estat implicat en la trama corrupta impulsada pels seus col·laboradors més pròxims –o n’ha estat coneixedor i l'ha tolerat–. Qualsevol altre missatge ambigu serà interpretat com una mostra de feblesa d’algú que no és fiable.
En política, la credibilitat només es guanya arriscant, superant moments difícils. I si el president no vol que tot el seu llegat s’enfonsi amb ell, ha de jugar fort, estant disposat a perdre-ho tot. Fer aquest pas suposaria un acte de valentia inèdit en política. Certament, seria esclau de les seves paraules, però només així pot deixar clar que no es tracta d’una corrupció estructural dins del PSOE, sinó d’un episodi personal i lamentable de dues figures que van trair la confiança del president i van abusar dels càrrecs que se’ls havia confiat.
El mecanisme normal en un sistema parlamentari per sortir del pou on es troba Pedro Sánchez seria sotmetre’s a una moció de confiança, però aquest escenari sembla poc realista. El trencaclosques que fins ara ha sostingut la majoria parlamentària és fràgil i inestable: Sumar i Podem són un camp de mines, i els partits independentistes catalans no donaran un xec en blanc. I no es pot oblidar que tot penja d’un fil, perquè la majoria ve d’un vot, comptant el de l’encara diputat Ábalos.
Com ho han fet abans els independentistes, ara són Sánchez i el PSOE els que tasten el xarop del lawfare. Avui, tot l'entorn personal del president té problemes judicials: des de la seva dona i el seu germà fins a la seva mà dreta al govern, el ministre Félix Bolaños. L'estratègia del Partit Popular és, com sempre, la de judicialitzar la política, perquè sap que la cúpula judicial juga al seu equip. Debilita els adversaris i alimenta cada escàndol, cada investigació i cada titular en una estratègia de desgast que busca erosionar, dia rere dia, la legitimitat del govern.
Paradoxalment, aquesta setmana negra podia haver estat una fita positiva per a Sánchez. El Tribunal Constitucional ha avalat la llei d'amnistia, la peça clau que va servir per desbloquejar la legislatura i consolidar suports. Però la política té girs de guió inclements. L’empenta política que li dona el TC per legitimar la decisió política més difícil que ha pres queda eclipsada per l’escàndol. A més, el vistiplau del Constitucional també allunya el temor que una majoria del PP i Vox pugui maniobrar per deixar els efectes de l’amnistia en paper mullat, i això, de rebot, fa que Junts i Esquerra es puguin desentendre més fàcilment de la sort del PSOE.
O Sánchez juga fort o l'anèmia d'un govern sense credibilitat, sense iniciativa i sense aliats aplana el camí d'una majoria de la dreta i l’extrema dreta, en la línia del que passa a la majoria dels països occidentals. Ja hem vist moltes vegades que la corrupció no passa factura electoral al PP, perquè, tot i el rosari de casos destapats i les condemnes fermes que ja hi ha, per xocant que resulti, el seu electorat acostuma a disculpar-li tot això. En canvi, quan la corrupció esquitxa les files progressistes, la desmobilització de l’electorat acaba suposant un càstig sever a les urnes, que aquesta vegada aprofitarà més que ningú el populisme i l’oportunisme que encarna Vox.
Pedro Sánchez no pot quedar paralitzat, aguantant la respiració per si apareix un altre escàndol o una nova gravació incòmoda. Si realment no té res a amagar, ha de fer un pas endavant i proclamar-ho sense ambigüitats, assumint riscos i donant la cara. El que està en joc no és només el seu lideratge o el futur del PSOE, sinó la resistència d’un espai polític progressista davant d’una onada reaccionària que creix sense aturador. La manca de reacció obriria encara més ràpidament un nou cicle polític protagonitzat per una dreta reaccionària que s’alimenta de la desafecció i el descrèdit.
