27/06/2022

L’OTAN, la despesa militar i ‘Mad Max’

4 min

La invisibilitzada enquesta del Consell Europeu de Relacions Exteriors, a propòsit de les opinions que mantenen els ciutadans de la UE sobre determinades qüestions relacionades amb la invasió russa d’Ucraïna i la guerra que mantenen els dos països des de fa quatre mesos, dona unes dades molt reveladores. Aquestes dades adquireixen un valor especial en el context de la cimera de l’OTAN que se celebrarà a Madrid aquesta setmana. Com sabem, un dels objectius de la cimera és aconseguir un consens ampli respecte a la necessitat d’augmentar la despesa militar dels països europeus de l’OTAN.

Segons l’estudi –que, com diem, ha passat desapercebut a la majoria de mitjans de comunicació espanyols–, el 38% d’europeus estarien en contra d’aquest augment del pressupost militar, davant un 32% que el justificarien. Però, si traslladem les dades a l’estat espanyol, resulta que més de la meitat dels enquestats no estarien d’acord amb atendre el que, en realitat, és bàsicament una exigència dels EUA als països europeus membres de l’Aliança.

El PSOE compta amb el suport del PP per augmentar la despesa militar, però, si ho intentés, s’enfrontaria al seu soci de govern i a la resta de l’esquerra del Congrés, de la qual depèn. Per això és tan important invisibilitzar la realitat del que opina la gent i intentar que les protestes pacifistes previstes per a aquests dies a Madrid es tractin com un problema d’ordre públic. De fet, els aparells policials i els seus mitjans afins treballen a ple rendiment per criminalitzar les mobilitzacions, com denunciava recentment el periodista Miquel Ramos.

El suposat consens de la ciutadania europea, aparentment favorable a l’enviament d’armes a Ucraïna perquè pugui derrotar Putin costi el que costi, xoca amb els resultats d’aquest estudi, que ens diu que el 35% dels europeus estan per la pau encara que això signifiqui que Rússia no perdi la guerra i mantingui les conquestes territorials (crucials, a més, en termes geoestratègics per la seva importància industrial) a l’est d’Ucraïna. Només el 22% defensen que la pau només es pot acceptar després de la derrota de l’exèrcit rus i la seva expulsió total d’Ucraïna. També crida l’atenció que un 20% dels europeus temen que la guerra acabi en una escalada nuclear i consideren, per tant, que és urgent aconseguir un alto el foc sigui com sigui.

L’enquesta europea també assenyala que les ciutadanies de les quatre economies més importants de la UE (Alemanya, França, Itàlia i Espanya), que també són països amb molta importància en l’estructura militar europea de l’OTAN, són majoritàriament pacifistes. En aquests països (i també a Suècia) el 42% dels ciutadans volen que la guerra s’acabi ja a qualsevol cost, davant del 23% que entenen que la guerra s’ha de prolongar fins a la derrota de Rússia.

Pel que fa a les dades específiques que aporta l’enquesta sobre Espanya, crida l’atenció que més del 35% de la ciutadania defensa les posicions pacifistes, davant de l’escàs 15% que es posicionen amb les tesis del PSOE i el bloc de la dreta.

L’estudi també s’ocupa de la percepció ciutadana respecte als efectes econòmics de la guerra, una realitat cada cop més difícil d’ocultar i sobre la qual nombrosos experts en economia posen l’accent, apuntant ja a l’esclat d’una crisi greu després de l’estiu. Segons l’enquesta, el 60% dels europeus estan convençuts que les conseqüències econòmiques de la guerra seran severes per a Europa. Aterrant de nou a l’estat espanyol, apareix una particularitat que crida l’atenció i que segurament té a veure amb les xifres tradicionals de desocupació. Aquí els ciutadans són els més preocupats de la UE davant la possibilitat de perdre la feina com a conseqüència de la guerra.

Aquesta és la realitat que configura el context en què Madrid rep l’OTAN la setmana entrant, amb grans mesures de seguretat i bona part de la caverna mediàtica alertant sobre l’arribada dels CDR de Catalunya, coordinats amb brigades anarquistes italianes, comandos gallecs, la kale borroka i Pablo Echenique dirigint els disturbis enfilat a cavall de Gabriel Rufián com el mestre colpejador de Mad Max. No riguin i llegeixin La Razón, si s’atreveixen. Veuran que gairebé no exagero.

Davant d’un panorama així, el rebuig a augmentar la despesa militar, així com una posició crítica cap a una OTAN que segueix sent un tap perquè a Europa hi hagi una reflexió autònoma sobre una seguretat no dependent dels EUA i de les seves lògiques geopolítiques de competició amb la Xina, poden ser el mínim comú denominador per a unes esquerres que han d’aportar proteïnes ideològiques pròpies, davant de la dretanització social que el bel·licisme de certes elits polítiques i mediàtiques sol provocar. Està vist que hi ha més marge del que sembla en l’estructura ideològica europea, i a més seria un suïcidi per a les esquerres entregar-se amb les mans al cap al fals consens atlantista.