19/03/2024

L'odiosa trucada de les tres de la tarda

4 min

Dia rere dia, de manera persistent, es produeix la trucada de la migdiada. Advertiments comercials d’energètiques i de telefonia mòbil, entre altres. Un fus horari que ningú, per urbanitat, mai no utilitzaria per trucar a casa d’un amic. Distància desamiga. La trucada ha aconseguit esquivar la barrera de bloqueig del dispositiu electrònic. Forma part de l’estratègia de la coerció. La mateixa tecnologia que permet que arribi al dispositiu, ofereix la possibilitat de bloquejar-la. No obstant això, arriba sempre, és la disputa entre l'individu i el mercat en una partida desigual. Joc d’escacs amb Mefistòfil o David contra Goliat. La tecnologia a favor del mercat. Cal donar la volta a la coerció. La trucada furtiva, vista críticament, es converteix en la profecia de les coses aparentment insignificants. A veure.

Segurament, la trucada ha estat feta des d’un call center ubicat en un país llunyà. “El senyor Celeste?”. Ja he penjat, no saben ni com et diuen. Distància sideral. A dalt d'un satèl·lit suspès a l'estratosfera, la trucada ha creuat la globalitat del planeta per posar-se en un domicili a milers de quilòmetres de distància. Les corporacions visiten casa teva. Les dades personals, els hobbies, les preferències, convertides en informació comercial. Nu davant el mercat. El capital utilitza mà d'obra barata, esclavitzada, per vendre el producte a preu de canari jove. El missatger no és el culpable, encara que sovint és objecte, de les ires dels afectats. En essència, qui truca a casa és el capital, aparentment una abstracció, sense rostre, ni nacionalitat, però amb molt de pes. El poder econòmic sempre es fabrica escuts de protecció que el converteixen en una cosa llunyana, suposadament inabastable per a l’acció del comú. Per a ells, una victòria.  

T’avisa, via telefònica, que la teva agenda personal ja no està en les teves mans, sinó en les del ‘gran germà’, que controla tota mena de dades personals i és capaç de marcar el ritme vital de la gent corrent. Nu i desprotegit davant el núvol (una altra abstracció). T’adverteix que el cost excessiu de la factura de l’energia elèctrica o de la línia d’Internet no és responsabilitat de l’operador –que suposadament tindria l’obligació d’oferir el millor producte al millor preu possible en tot moment–, sinó del consumidor, que no ha sabut escollir correctament o no atès la trucada pertinent. Principi catòlic de penitència. El ciutadà normal convertit en agent del mercat. En absència d’un regulador públic, crea la complicitat de la víctima com a estratègia per allunyar la responsabilitat de les corporacions. Més distància, en aquest cas, política.  

La bandera de Gadsden, amb la serp i el lema ’No passis sobre mi’ com a estigmatització de l’estat, quan el perill no és que et trepitgi l’estat, sinó que ho faci una corporació privada. Com un núvol de gas, s'estén un nou paradigma de llibertat que oscil·la entre la capacitat per fabricar-se la seva pròpia factura elèctrica i decidir si prendre o no prendre unes cerveses. L'espurna de la vida sublimada en una xapa d'ampolla, no a gaudir els drets que el mateix sistema s’ha encarregat de convertir en béns de mercat. Simbologia de l’absurd en el capitalisme del desastre. La ficció del superheroi capaç d’escollir les seves pròpies cadenes. En definitiva, filtres i més filtres per mantenir la distància i allunyar les corporacions de qualsevol confrontació o responsabilitat directa. 

Per mantenir la distància i allunyar el cara a cara amb la gent comuna es fa imprescindible la desproporció. Aquesta s’ha convertit en un signe d’identitat del capitalisme tardà. La desproporció en tot, en les estadístiques –el 0,1% enfront del 99,9%– i en la guerra, el genocidi dels palestins perpetrat per Israel. Segons dades del Banc d'Espanya, el 2023, les energètiques van augmentar un 140% els beneficis gràcies a l'alça del preu de la llum, en plena crisi energètica. Més desequilibri. La trucada de les tres de la tarda no és innocent. És la impudícia de la desproporció el que manté la immensa bretxa que separa els de dalt i la resta de comuns, de tal manera que sembla que ja no hi ha frontera entre ells i, per tant, amb prou feines hi pot haver confrontació directa. La factura la paguen els ciutadans. 

De la venda a pèrdues (un dels motius de les actuals protestes d’agricultors) i de la inflació dels preus, les cadenes de supermercats i les multinacionals agroalimentàries, com ara Cargill, Nestlé, Tyson Foods, PepsiCo, entre d'altres, que dominen el mercat mundial d'aliments, se’n van buides de culpa. Mentrestant, una coneguda cadena alimentària ha augmentat un 40% els beneficis. Situacions que serveixen d’exemple. Entre aquestes corporacions i la ciutadania hi ha una immensa plana, gestionada pels governs, que respon a la sobirania nacional en conjunt, i són responsables de les polítiques i de les estratègies a escala regional, estatal i europea. Són els governs els que reben la pressió directa dels ciutadans. Lògica i responsabilitat democràtica. Encara que aquesta pressió, de vegades, és d’una eficàcia limitada, ja que el poder real està lluny. 

Davant el conflicte potencial, la tendència que s’ha imposat en els grans partits ‘d’estat’ és la transversalitat, per eixamplar la base. Aparentment molt pulcre, però poc eficaç. La transversalitat es converteix en equidistància, que no és més que una manera de consolidar la distància. Per mantenir l’status quo, el pèndol es mou entre l’utilitarisme socialdemòcrata i l’autoritarisme conservador. Però la realitat és que sense la confrontació no es resolen les contradiccions i no se superen els problemes. I l'odiosa trucada de les tres continua essent la trucada del capital.  

Geògraf
stats