L’home de la perruca
En els meus anys universitaris, varen venir unes amigues a visitar-me i anàrem a Setenil de las Bodegas, un dels pobles blancs de Cadis. Era carnestoltes i els veïnats sortien als carrers vestits de padrins i amb el cap cobert per grans màscares. Em va recordar el ball de disfresses de Belle Epoque, a l’escena en la qual Ariadna Gil, amb un uniforme de Guàrdia Civil, pinta els llavis a Jorge Sanz, abillat com una serventa. Acabàrem al pub del poble, un local subterrani amb rajoles de gres on servien copes a dos euros durant la happy hour, en tassó de tub i amb una llauna de refresc. La meva amiga Toñi, avesada al fet que el caixer se li empassàs la targeta perquè el banc ja no li donava més crèdit, cridava anunciant l’oferta com si hagués vingut a veure-la Déu. El cambrer li va servir vuit combinats de cop, temorosa que el rellotge la privàs del privilegi.
El local tenia una barra de striptease enmig de la pista, en la qual més d’un devia suar la gatera girant com una patètica baldufa. Al fons, lluïa un neó imitant les lletres del cartell de Cocktail, la pel·lícula de Tom Cruise, seguint aquesta moda dels pubs que aprofiten la conjuntura d’un èxit de Hollywood. A la barra no deixava de mirar-me un home amb traces de jornaler i una virilitat que contrastava amb la seva perruca de drag-queen. Pur carnestoltes trash. Pels seus ulls vaig dubtar de si intentava lligar o si volia apunyalar-me, i allò acabaria a l’estil Puerto Hurraco. Se’m va atracar. “Tu has sortit per la tele. T’he reconegut”, em va dir. Vaig dubtar, pensar i trigar uns segons eterns a situar el que deia. Un parell de dies abans havia acudit com a públic a un programa de debat de la televisió autonòmica en què tractaven el paper dels joves en la societat. També hi participava Yola Berrocal (encara no sé què hi feia allà) i vaig acabar enfrontant-me a ella amb uns arguments simples que varen aplaudir totes les senyores del plató. Em feien petons en sortir-ne i tot. Aquests minuts havien fet el pic d’audiència i vaig passar dues setmanes en què m’aturaven al carrer espectadors que em felicitaven per aquell absurd. Els productors del programa em varen tornar a convidar oferint-me càtering VIP, primera fila, càmera pròpia per intervenir quan volgués i no sé quines prebendes més, amb l’esperança de repetir el moment. Però què havia de dir jo, amb 21 anys, sobre conflictes de comunitats de veïns? Vaig declinar l’oferta, vaig sepultar la meva efímera carrera televisiva i vaig acabar, agraït, fent un brindis amb el jornaler transvestit.
