“L’home més bell del món” és mort (1926)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la necrologia anònima a D’Ací i D’Allà (IX-1926). Text atribuïble a Carles Soldevila (Barcelona, 1892-1967), director de la revista que el professor Joan Manuel Tresserras va definir com a “aparador de la modernitat”. Aquest estiu ha fet noranta cinc anys de la mort de l’actor Rodolfo Valentino (Castellaneta, la Pulla, Itàlia, 1895 - Nova York, 1926).

El motiu no podem negar que era alhora ben ianqui i ben pretensiós. L’home més bell del món! Quin concurs caldria organitzar per escatir-ho. Quin jurat fóra prou imparcial, prou competent, prou pacient per actuar-hi! En realitat, pobres de nosaltres, som condemnats a viure i a morir sense saber quin és l’home i quina és la dona físicament més perfectes de la nostra època. No ens en planyem gaire. Aquest desconeixement no ens perjudica; més aviat ens afavoreix. La pau del món i la de les famílies guanya a mesura que els ideals de bellesa humana es multipliquen. Així que una multitud coincideix a creure que un senyor determinat o una senyora determinada posseeixen el do de la bellesa en una quantitat exorbitant i única, ocorren mil desgràcies. El cas de Rudolf Valentino, mort fa poques setmanes, ho demostra amb nous exemples. Un home que ha fet estralls-la majoria de les vegades involuntàriament. Ha torbat la pau d’innombrables llars; ha fet malpensar a milions de donzelles, ha produït idolatries sense fi; ha fet vendre postals; ha causat el suïcidi d’una actriu; ha congriat, després de mort, una tal aglomeració femenina, que la policia ha hagut d’intervenir violentament. És possible, és gairebé segur, que, abans de néixer aquest formós italià que ha vingut a consolidar la universal reputació del seu país en matèria de bellesa baronívola, hi ha hagut d’altres homes ben fets, amb figura elegant, ulls expressius, moviments seductors... Però el fet és que fins a l’aparició de Valentino no s’ha produït en el món un fenomen d’admiració pagana com el que hem pogut presenciar durant els darrers anys. Cal atribuir-ne tot el mèrit a Valentino? Ah, no! El mèrit-si n’és un- escau gairebé íntegrament a la meravellosa puixança del cinema. L’invent dels germans Lumière, perfeccionat i mercantilitzat pels americans, ha estat el veritable promotor de l’apoteosi. Sense el cinema -Hollywood!- i la seva enorme difusió, la fama de Valentino hauria estat força menys escampada. No hauria estat possible que, poca estona després de saber-se la mort del gran divo cinematogràfic, del tanguista arravatador, una noia de Barcelona hagi pogut exclamar amb la mateixa recança que una noia de Sydney, d’Estocolm o de Buenos Aires: “Ah, ves, Valentino és mort!”. La bellesa, com el talent, com la virtut, per aconseguir vastes admiracions, necessiten un bon òrgan de propaganda. No n’hi ha prou del fet; cal que el fet sigui ofert a totes les mirades. [...] Rudolf Valentino era un galant minyó, certament; no calia sinó veure’l per adonar-se’n, però la sensació de la seva bellesa, gràcies al cinema, va escampar-se com una epidèmia. Hauria pogut deixar d’ésser bell, i encara milers i milers de dones haurien trobat que ho era. En aquests casos es crea una il·lusió col·lectiva que potser no arriba a separar-se completament de la realitat, però que s hi lliga amb un vincle cada hora més feble. [...]