L’habitatge i les alarmes
Aquests dies la dreta i els poders fàctics van desbocats, fent campanya contra una llei d’habitatge encara per aprovar i per posar a prova. Tota mena de mantres pronunciats en nom de la propietat privada i d’un “jo puc fer el que vulgui amb allò que és meu” que ni el pare del liberalisme clàssic, Adam Smith, s’hauria atrevit a defensar en un context de desigualtats socials llampants com l’actual. Desigualtats vinculades a una especulació que amb matèries com l’habitatge hauria d’estar penalitzada sempre, i especialment quan aquest bé, reconegut constitucionalment com un dret, ha esdevingut un dels principals elements d’exclusió social, sobretot en una terra com la nostra.
Juntament amb la precarietat laboral, l’accés a l’habitatge era ja abans de la pandèmia un dels principals elements generadors de desigualtats. No disposam encara de dades, però és evident, si observau el vostre voltant, com, més enllà de l’impacte més visible que tenen els desnonaments amb presència judicial i policial, moltíssimes famílies durant la pandèmia han hagut d’abandonar casa seva silenciosament, sovint amb vergonya 'social', per passar a compartir pis, moltes fins i tot a compartir habitació. Una simple habitació al meu poble, Inca, se’n va a 300 euros, però és el que una persona o tota una família humil pot pagar, i el degoteig de persones que estan passant per aquesta dramàtica situació és infinitament més gran que el d’ocupacions d’immobles, estadísticament irrellevant per molt que se’n faci espectacle i els de Securitas Direct ens inundin a publicitat gairebé a tots els mitjans de comunicació, símptoma que el negoci no els va gens malament. Les alarmes de la sensibilitat social no sonen, només ho fan les alarmes equivocades.
Encara que ocupi poques portades i tertulians de pagament, és una vergonya que el preu mitjà pel lloguer d’un habitatge a Palma es mengi del tot un salari mínim que s’acaba de pujar però que en realitat és com si s’hagués retallat mentre l’Estat no es decideixi a intervenir de bon de veres les multinacionals de l’energia, que han pujat els preus un 600% des de l’octubre de l’any passat. Com és una vergonya que, així mateix, prop de 400.000 persones a les Balears guanyin menys de 1.000 euros al mes, la majoria pensionistes i treballadores a temps parcial. Recordem també que hi ha milers de persones que el 2019 tenien contractes temporals i aquest mes farà just dos anys que l’únic ingrés que reben és algun subsidi d’emergència.
És una indecència que un sol pis de luxe en venda a qualsevol indret de Palma representi més diners que tot el pressupost d’habitatge del principal ajuntament, unes proporcions encara més dramàtiques per a la resta de consistoris, perquè fa dècades que l’ortodòxia economicista va imposar que el mercat funcionava millor tot sol i que les administracions no hi havien d’intervenir. Unes proporcions que demostren el gran desequilibri de poder entre l’Estat i el mercat en la gestió de l’habitatge.
Per cada habitatge social que les administracions poden aportar al sistema es fan desenes d’habitatges de luxe, molts dels quals seran habitats just un parell de mesos a l’any. El mateix mercat del luxe, que s’ha intensificat i ampliat amb nous compradors estrangers que ja no són només jubilats, encareix els preus tant de compravenda com de construcció, la qual cosa, unida a la manca de matèries primeres com el ferro i altres, configura una tempesta perfecta.
No és tolerable que quan les administracions públiques es decideixen a canviar mínimament aquest funcionament, en el context d’una emergència social que és també una emergència habitacional (i a fer-ho, en la meva opinió, amb prudència excessiva) es provoqui una reacció tan agressiva, immoral i injusta com la d’aquests dies, que gira l’esquena a una problemàtica social real que afecta cada vegada més gent.
La situació habitacional és igual o pitjor que ara fa una dècada, quan des del 15-M es criticava la indecència del 'gent sense casa, cases sense gent', i això és conseqüència d’haver confiat en el mercat com a regulador d'un bé al qual avui dia és gairebé impossible accedir fins i tot des del 'privilegi' de gaudir d’una feina estable. Un bé del qual són desposseïdes, silenciosament, milers de persones que vivien en règim de lloguer o amb hipoteca. Una despossessió que torna a alimentar el monstre de l’especulació i la voluntat de fer-ne, d’aquest bé, un negoci molt lucratiu. Això sí, en nom d’una 'llibertat' exercida a costa de la dignitat dels altres.
El fenomen de l’especulació amb l’habitatge, a petita o gran escala, no és més immoral que l’escàndol dels ‘Pandora papers’. A la mateixa droga (un afany de lucre sense límits físics ni ètics), una mateixa medicina: una intervenció pública que si més no ens equipari als països del nostre entorn. No incidir amb decisió sobre tots els factors que entren en joc (regulació de preus, mesures contra l’especulació, fiscalitat, etc.), no sols mantindrà o empitjorarà el que ja tenim, sinó que posarà en risc la convivència democràtica. I no hi haurà sistema d’alarma que ho aturi.
David Abril és professor de la UIB
