L'euro, nova moneda global?
Els sistemes monetaris i financers internacionals no són immutables, però no canvien amb freqüència. És per això que l'agitació esperonada per la guerra comercial i aranzelària de Donald Trump és tan notable. Per dilucidar què està passant, val la pena revisar la teoria de l'estabilitat hegemònica de Charles P. Kindleberger, que va exposar al llibre The World in Depression: 1929-1939 [El món en depressió: 1929-1939]. La teoria de Kindleberger afirma que un sistema internacional obert i estable depèn de la presència d'una potència mundial dominant.
Al segle XIX, aquesta potència era la Gran Bretanya. Com a potència financera hegemònica –líder del sistema econòmic global i emissora de la moneda internacional dominant–, la Gran Bretanya subministrava béns públics crítics. Aquests incloïen, com assenyala Kindleberger, "un mercat per als béns d'emergència, facilitat per al lliure comerç britànic" i un flux de capital anticíclic, produït per la City de Londres. La Gran Bretanya també va servir de pilar per a la "coordinació de les polítiques macroeconòmiques i els tipus de canvi", a través de les "regles del patró or", que van ser "legitimades i institucionalitzades per l'ús". Finalment, el Banc d'Anglaterra actuava com a “prestador d'últim recurs”.
Però la Primera Guerra Mundial va passar factura a la Gran Bretanya, que a la dècada del 1930 ja no disposava de prou recursos per apuntalar el sistema monetari internacional. Tot i que els Estats Units eren una potència en ascens, encara no estaven preparats per ocupar el lloc de la Gran Bretanya. Aquesta bretxa de Kindleberger –el període entre hegemonies mundials– va coincidir amb la Gran Depressió i la creixent agitació política que va culminar en la Segona Guerra Mundial.
Cap al final de la guerra, el 1944, delegats de 44 països es van reunir a Bretton Woods, on van orquestrar una transició suau entre les velles i les noves hegemonies. Fent-ho, van validar la supremacia de facto del poder comercial, financer i militar dels Estats Units. En aquell moment, els Estats Units representaven el 35% del PIB mundial. Tot i que el percentatge nord-americà del PIB global ha disminuït, el dòlar nord-americà ha mantingut des de llavors el seu domini com a actiu de reserva, moneda de facturació i àncora dels tipus de canvi fixos. Així mateix, les decisions polítiques de la Reserva Federal dels Estats Units i l'evolució de l'economia dels Estats Units continuen determinant el cicle financer mundial.
Tot i això, sembla que ens acostem a una nova bretxa de Kindleberger. La potència hegemònica existent sembla estar autodestruint-se, ja que es nega a subministrar béns públics globals, i no hi ha un candidat clar per ocupar el seu lloc. La Unió Europea no està preparada per assumir el relleu, i la Xina ni tan sols està integrada als mercats financers globals.
Mentre que la resta del món considera la primacia del dòlar com un privilegi exorbitant, l'administració Trump sembla convençuda que la demanda global d'actius en dòlars és una càrrega, ja que creu que fa pujar el valor de la moneda. Però si els Estats Units continuen amb la seva actual trajectòria política, aviat el país es veurà alleujat d'aquesta càrrega, li agradi o no.
Perquè una moneda tingui un paper internacional, el país que l'emet ha de gaudir de preeminència econòmica i ocupar una posició central en el comerç global. Aquestes qualitats depenen de la capacitat d'innovació i del potencial de creixement, i també influeixen el poder militar i les aliances geopolítiques. Res d'això no és possible sense una economia oberta i unes institucions estables i d'alta qualitat.
En implementar polítiques que soscaven les institucions nord-americanes, el multilateralisme i les perspectives de creixement a llarg termini de l'economia, els Estats Units, sota el lideratge de Trump, estan erosionant ràpidament la confiança en el dòlar. Això no ha estat mai tan evident com després de l'anunci de Trump, a principis d'abril, que imposava aranzels molt elevats als productes procedents de desenes de països amb superàvits comercials bilaterals. Els rendiments dels bons del Tresor dels Estats Units van pujar, el mercat borsari nord-americà va caure i el dòlar es va depreciar –una combinació que s'observa sovint a les economies emergents.
L'angoixa econòmica i financera que Trump ha imposat crea l'oportunitat per a la zona euro –que emet la segona moneda internacional més important del món– de capturar part del privilegi exorbitant de què van gaudir, durant molt de temps, els Estats Units. Això inclou capital més barat per als governs i empreses de la zona de l'euro –cosa que podria donar suport a la sostenibilitat fiscal– i un refinançament més fàcil en temps de crisi, ja que augmentaria la demanda d'actius segurs en euros. També inclou un major pes geopolític crucial en un moment en què la UE s'esforça per assolir una autonomia estratègica.
Si bé la internacionalització comporta riscos, la zona euro està ben posicionada per mitigar-los. Per exemple, els marcs de política macroprudencial de la zona euro, molt més sòlids que els dels Estats Units, poden ajudar-la a fer front a una volatilitat més gran dels fluxos de capital i dels preus dels actius. Europa també compta amb institucions poderoses, començant pel Banc Central Europeu i un estat de dret sòlid.
Però cal fer més perquè l'eurozona pugui elevar el perfil internacional de l'euro. Per començar, ha d'aprofundir el seu mercat únic de béns i serveis i reforçar-ne les relacions comercials sempre que sigui possible. Donat el lideratge mundial d'Europa en matèria de clima, es podria plantejar començar a facturar en euros els productes respectuosos amb el clima –com els equips d'energia descarbonitzada, els vehicles elèctrics i les primeres matèries utilitzades en l'electrificació–, alhora que es creen els instruments financers corresponents (com els vinculats a la cobertura del risc climàtic).
L'eurozona també s'hauria de comprometre a completar la unió bancària i la unió de l'estalvi i la inversió, tal com s'exposa en múltiples informes sobre polítiques recents. Per aconseguir mercats de capitals profunds i integrats –crucials per a la innovació i el creixement–, caldria fer un esforç per crear un veritable actiu segur a tota l'eurozona. L'emissió conjunta de deute per a despeses de defensa d'emergència podria ser un bon punt de partida.
D'altra banda, en lloc de permetre que els pagaments de la zona euro continuïn depenent sobre manera dels sistemes de pagament nord-americans, el bloc ha d'augmentar la sobirania dels seus propis sistemes. Això probablement es basaria en una moneda digital del banc central (CBDC, per les sigles en anglès), complementada amb un sòlid sistema de pagaments que pot o no implicar stablecoins [criptomonedes estables] en euros. Finalment, la funció del BCE com a prestador d'últim recurs s'ha d'estructurar amb cura, a fi de garantir una confiança generalitzada i sòlida en l'euro.
Aquests canvis no seran fàcils d'implementar. Però si Kindleberger ens ha ensenyat alguna cosa és que l'economia mundial sortirà guanyant si, mentre els Estats Units es retiren del lideratge econòmic i financer global, Europa omple ràpidament la bretxa.
Copyright Project Syndicate
