L'espant i el plor
Segurament han vist les imatges. Durant la seva intervenció al Consell de Seguretat de l'ONU, a la seu d'aquest organisme a Nova York, el representant de Palestina Riad Mansur va recordar les matances d'infants perpetrades pel govern i l'exèrcit israelians, i es va posar a plorar. “És insuportable”, va dir, i va pegar un cop damunt la taula. “Com pot ningú tolerar aquest horror?”
Les llàgrimes s'han convertit en un codi habitual, i sovint falsejat, en la comunicació dels nostres temps. S'emocionen de vegades alguns polítics, o ho fan veure, quan volen atreure la simpatia de l'electorat, i ploren absurdament els futbolistes, de vegades fins als mocs i les baves, per anunciar que es retiren, o que renoven contracte, o que s'han comprat una pilota, o qualsevol bajanada de futbolista. Plorar i riure són formes d'expressió específicament humanes, i per això generen mimetisme entre els que pertanyem a aquesta espècie. El plor, com el riure, s'encomana i produeix empatia i endorfines.
Tanmateix, el plor de l'ambaixador palestí Mansur surt de la comèdia mediàtica quotidiana. Mansur té 78 anys, va néixer a Ramal·lah i és observador permanent de Palestina a l'ONU (primer com a adjunt, després ocupant el càrrec titular) des de l'any 1983. Una carrera diplomàtica tan llarga podria haver-li fet posar call davant de la violència, i més com a actor polític d'un conflicte que de sempre és sagnant. És ben possible que s'hagi endurit. Però el plor desconsolat que va deixar anar aquest dimarts, en un àmbit solemne com el del Consell de Seguretat de l'ONU, és una resposta i un antídot contra el cinisme. També, contra el d'aquells que es permeten burlar-se del dolor de Mansur, i el dels milers de persones que, a Gaza i arreu de Palestina, han estat no tan sols assassinades, sinó també trepitjades i humiliades fins a l'abjecció més vil, per part del govern ultradretà d'Israel i per part d'un exèrcit amb soldats que esclaten no de plorar, sinó de riure, mentre cometen atrocitats contra la població civil.
No és cert que l'horror de Gaza sigui mai vist: podem trobar degradacions semblants en la tragèdia al Iemen i al Sudan, com a mínim, però evidentment les implicacions geopolítiques i econòmiques d'aquests conflictes no són les mateixes que les de Palestina i Israel. Amb tot, Gaza actua com a nou emblema de la barbàrie a la qual no hauríem de descendir mai, si no és al preu d'haver de considerar fracassat l'experiment humà. Cometent aquest genocidi, Israel empastifa il·legítimament la memòria de l'Holocaust, amb la qual cosa multiplica l'abast del seu crim. La memòria de l'espant no pot servir mai de justificació a un nou espant. En contraposició amb el plor de l'observador permanent Mansur, la insistència d'aquells que encara apel·len al dret d'Israel a defensar-se del terrorisme de Hamàs ens recorda que, per davall de la baixesa dels assassins, s'arrossega la baixesa dels aduladors d'assassins. Si el plor de Riad Mansur ens diu encara alguna cosa, potser el cinisme encara no ens ha acabat d'anul·lar.
