L’emperadriu d’Europa
Sota el meu punt de vista, els bancs centrals són els emperadors del segle XXI. Diuen que el mandat principal del Banc Central Europeu és controlar la inflació i, en segon terme, assegurar l’estabilitat financera dels països que tenen l’euro com a divisa comuna. Com a excusa està molt bé. Però la realitat és diferent. Fa temps que explico que la inflació és, principalment, una inflació d’oferta. És a dir, causada per l’augment generalitzat dels costos de les empreses (matèries primeres, energia i transport). Què carai fem augmentant els tipus d’interès per frenar la demanda quan el problema és de costos de fabricació i no d’excés de despesa familiar, endeutament hipotecari, crèdit o consum?
Doncs jo us ho diré: assegurar-se que l’europeu mitjà, que fa equilibris per arribar a final de mes, deixi de tirar de targeta de crèdit, de préstec al consum o d’ampliació d’hipoteca. L’economia (PIB i ocupació europeus), tot i que debilitada, va fent, així que la inflació passa per davant dels súbdits de l’imperi europeu. No pot ser que les famílies gaudim de tanta liquiditat perquè, recordem-ho, alemanys i francesos tenen fòbia a la hiperinflació, la qual consideren una de les causes de la Segona Guerra Mundial. El Banc Central Europeu té la missió, encoberta, de sostenir les democràcies i els estats del benestar. És l’emperador del segle XXI.
Ara bé, com tot imperi, té el seu exèrcit. L’exèrcit, d’armes de destrucció massiva invisibles, es diu sistema financer. Perquè a l’emperadriu Lagarde, quan li van preguntar si apujar tipus davant d’un eventual contagi de les fallides bancàries nord-americanes als bancs europeus, vist l’episodi de Credit Suisse, li van faltar dècimes de segon per dir que, si arribava a succeir, disposava d’eines de liquiditat més que suficients. O sigui, que quan es tracta de salvar bancs, les injeccions de diners (que alimenten la inflació) no importen. Però quan es tracta de salvar famílies amb diners (tocades per la inflació), resulta que massa diners al sistema sí que importen. Doncs ja se li ha vist el llautó un cop més, excel·lència, emperadriu de les Europes i salvadora dels estats corruptes i malbaratadors de diner públic. Les prioritats del sistema econòmic vigent són, per ordre: banca, erari públic i ciutadans. Després de tot, l’euro no deixa de ser un imperi. Democràtic, però imperi.
