L’educació més enllà de la llei
Les autoritats competents amenacen, una vegada més, amb l’imminent desplegament del darrer artefacte legal concebut per regir els destins de l’educació pública. És el torn de la LOMLOE, la llei educativa que durant uns anys –pocs, segurament– establirà el marc normatiu que organitzarà la vida acadèmica del país.
Des de la més alta Subsecretaria d’Estat fins a la minúscula consergeria del darrer institut perifèric, s’aniran concatenant les successives modificacions normatives i les seves consegüents adaptacions autonòmiques, sense oblidar les excepcions posteriors que intentaran salvar in extremis les nombroses particularitats que aniran apareixent a mesura que el verb es faci carn i habiti entre docents i altres mortals imperfectes.
Passaran anys abans que estigui tot ben desplegat i assentat, i que la nova concreció curricular, horaris i criteris de promoció s’apliquin a tots els centres i nivells educatius. Mentrestant, a part o banda, es començarà a gestar el germen de la següent llei educativa, que un dia o altre acabarà derogant l’ara flamant LOMLOE, i començarà un nou cicle d’indigestió legislativa en matèria educativa, seguint fil per randa el mateix modus operandi, les tradicionals litúrgies civils i l’habitual retòrica impostada que requereix l’ocasió.
Com a efecte col·lateral, l’entorn educatiu i els opinadors habituals lamentaran que allò que hauria de ser una 'qüestió d’estat' –o sigui, l’educació– visqui en una provisionalitat permanent provocada per les constants 'reformes' i 'contrareformes' educatives que se succeeixen a cavall de les majories electorals i impossibiliten un progrés mínimament estructural.
Pobres. Això encara tindria una èpica. Doiuda i esbiaixada, però èpica al cap i a la fi. Però no. La realitat és encara més crua: ni la LOMLOE ni, segurament, la llei que previsiblement la substituirà d’aquí a pocs anys, modificaran substancialment el que passa –o no passa– a les aules. Això sí que són ganes de perdre el temps. Enfadar-s’hi, vull dir.
Identificar cada nova 'llei' educativa amb una 'reforma' educativa és un error que hauríem d’evitar. Les lleis educatives són retocs legítims –els governs democràtics tenen dret a fer-los– i moltes vegades són necessaris per encabir i adequar determinats valors emergents o circumstàncies sobrevingudes. Però no són reformes.
En realitat, en els darrers 50 anys, les úniques reformes educatives realment dignes d’aquest nom han estat la Llei general d’educació, del 1970, que va establir l’ensenyament obligatori fins als 14 anys –EGB–, i la LOGSE, que, 20 anys després, va instaurar l’Ensenyament Secundari Obligatori fins als 16 anys –ESO–, a més d’altres adequacions a un nou context més descentralitzat i democràtic.
La resta de sopa de lletres –LOECE, LODE, LOPEG, LOCE, LOE, LOMCE, LOMLOE– no són reformes educatives, ni pretenen ser-ho. Són, simplement, la versió educativa de la 'batalla de relats' que s’estigui lliurant a cada conjuntura: qualitat vs. equitat, esforç vs. llibertat, religió vs. laïcitat, família vs. sexualitat, lliure elecció vs. coeducació... I no gaire més.
La LOMLOE, per exemple, arriba amb un relat explícitament antimemorístic i em sembla bé, però diria que fan una mica tard: fa dècades que l’escola no és memorística. O ho és molt poc. Es continua anatematitzant la lista de los reyes godos com l’absurd que ara es vol evitar i també em sembla bé, però fan tardíssim: vaig començar els meus estudis primaris fa més de 50 anys i, dels pobres reis, no en vaig sentir a parlar mai, més enllà d’un pobre 'looser' anomenat Rodrigo.
L’única cosa que record haver après de memòria són les taules de multiplicar –cantant, això sí–; els planetes del sistema solar, que tampoc eren tants, i la famosa llista a-ante-cabe-con-contra-de-desde-en-entre-hacia-hasta-para-por-según-sin-so-sobre-tras, que els meus alumnes encara reciten enèrgicament, cosa que demostra la fèrria estabilitat del sistema.
L’altra 'narrativa' de la LOMLOE és la guerra oberta contra la repetició de curs, que passarà a ser, diuen, una mesura “extremadament excepcional”. L’argument a favor de l’abolició és que els estudiants afectats “no l’aprofiten”, tot i que s’obvia que quan un alumne no repeteix i passa de curs amb més de quatre assignatures suspeses tampoc està en condicions d’aprofitar gaire cosa. Al final, en la seva heroica lluita contra el fracàs escolar, el Ministerio s’ha decantat per la via aritmètica.
Al marge del que diuen i fan les lleis educatives, de vegades és més eloqüent el que ni diuen ni fan. Les xifres del nostre sistema educatiu sovint són negatives pel que fa a indicadors socialment sensibles: abandonament escolar, persistència de les desigualtats, forta segregació escolar, dèficit flagrant d’infraestructures... La llei, però, calla.
Nanda Ramon és professora
