L'era Armengol

És difícil de rebatre que Francina Armengol ha viscut aquests darrers dies una veritable setmana gran, amb la visita quasi ex machina de Pedro Sánchez, venint en persona i carn mortal a entregar-li la part fiscal del REB. Armengol sabia que, si es presentava a les eleccions sense haver aconseguit això (un REB que es podrà discutir en els seus termes i condicions, però que finalment s'ha materialitzat i ja no és virtual), tenia plom a les ales. I va aconseguir, el passat mes d'agost, fer-ho entendre a Sánchez, la qual cosa ja és un mèrit. Que el president, o la presidenta, de les Balears faci entendre les seves necessitats al president d'Espanya, i aconsegueixi ser entesa i atesa, no és exactament poca cosa. Els presidents d'Espanya són madrilenys (alguns de naixement com Sánchez, tots de convicció) i es deuen a la política madrilenya, més enllà de la qual s'estenen les províncies i el no-res. Ja no diguem quan es tracta de territoris d'ultramar on, a més, tenen vel·leïtats com parlar en català, etc.

Amb el REB a les mans i un catàleg de mesures per aixecar el que ella anomena un nou escut social (amb eslògan inclòs, que aquests mesos sentirem i veurem arreu: 'Amb tu'), Armengol es va presentar al Debat de Política General per guanyar-lo, i ho va fer. Els socis de govern, especialment MÉS, s'han queixat del que han entès com una deslleialtat, per no haver estat avisats de la vinguda de Sánchez. Segur, però els ecosocialistes sens dubte ja saben que els socialistes fa temps que juguen amb la idea de Cruyff: “Si tu tens la pilota, el rival no la té”, deia el futbolista holandès, i amb aquesta idea va guanyar desenes de partits com a entrenador. Si substituïm 'pilota' per 'poder', obtenim una idea bastant clara de la política segons Pedro Sánchez, que en això coincideix (no sempre els passa) amb Armengol. Cadascun en el seu àmbit, els dos dirigents socialistes han entès que, una vegada s'ha accedit al poder, el poder es converteix en el tema i l'argument de la història. Es tracta de mantenir-lo, de no perdre'l. Si el perds, s'ha acabat la teva història, el teu mandat i allò que pugui fer amb ell.

Quan Marga Prohens va prendre el relleu de Biel Company al capdavant del PP de Balears, Armengol va semblar animar-se i deixar enrere el cansament causat per la llarguíssima turbulència de la pandèmia. Al mencionat debat de política general, Prohens, el PP i tota la dreta incloent-hi El Pi van subratllar que aquest era el darrer debat de l'actual presidenta, i que assistíem al començament del final del que van anomenar “l'era Armengol”. Potser els traïa el subconscient, però amb la grandiloqüència d'aquestes paraules (“l'era Armengol”), el que van fer va ser engrandir la seva adversària i donar a entendre que la temen. La paraula 'era' és una d'aquestes de què s'abusa en els contextos de la política i del futbol.  Tal vegada el PP aconsegueixi dur Prohens a la presidència: si ho fan, haurà de ser de bracet amb els neofeixistes de Vox, tot i que ja sabem que això no els incomoda gens ni mica. Tal vegada no ho aconsegueixin i Armengol obtingui la reelecció. En qualsevol cas, potser sí que és hora d'admetre que, fins al dia d'avui, ha estat l'única, de tots els presidents que ha tingut el Govern balear, que ha entès en què consistia la presidència, tant en la seva vessant executiva com en la institucional, i que ha sabut exercir-la. Agradi més o manco, i sense que tampoc calgui parlar d'aquesta era Armengol que a la dreta nostrada se li ha escapat dels seus malsons, altra vegada s'ha de dir que no és poca cosa.

Sebastià Alzamora és escriptor