L’aigua imposa el límit al creixement de les Balears

Quan l’aigua no basta, el marge de maniobra s’acaba. És el límit més elemental que té qualsevol societat. I les Illes Balears han començat aquest estiu més a prop d’aquest límit que els darrers anys. Les reserves hídriques han tornat a baixar. Menorca en registra els pitjors nivells. Gairebé mig centenar de municipis –47 dels 67 que hi ha– entraren a l’estiu en situació d’alerta o prealerta per sequera. El mateix Govern admet que el canvi climàtic farà més llargues les sequeres, més irregulars les plogudes i més difícil la recàrrega dels aqüífers. No són pronòstics catastrofistes, són dades oficials.

Però mentre l’oferta d’aigua disminueix, la demanda augmenta. Creix la població, creix el nombre de visitants i continuen aprovant-se nous desenvolupaments urbanístics. El Govern, de fet, pretén incrementar fins a un 45% l’edificabilitat dels sòls que es declarin estratègics per facilitar la construcció d’habitatge. Ho justifiquen amb la greu crisi residencial, però no responen a una pregunta essencial: d’on sortirà l’aigua?

La resposta, avui, no existeix. Les dessaladores i les inversions anunciades són necessàries, però no resoldran el problema immediat. Les noves infraestructures tardaran encara anys a estar plenament operatives. Durant aquest temps, els números no surten. Només hi ha dues possibilitats: continuar sucant cada pic més els aqüífers, amb el risc d’esgotar-los i degradar-los definitivament, o acceptar que el creixement també té límits físics. I és aquí on el debat polític continua sent nul o massa tímid. Es parla molt de produir més aigua, però molt poc de consumir-ne menys. Es parla de noves infraestructures, però gairebé mai de fixar topalls al creixement. Es vol construir més habitatge sense afrontar que cada nou resident, cada nova plaça turística i cada nova piscina incrementen una pressió que ara ja és difícil de sostenir.

Gestionar un recurs escàs també implica prendre decisions incòmodes. Cal reduir els consums més elevats, reforçar els controls sobre els grans usuaris i assumir que s’ha de garantir l’accés universal a l’aigua imprescindible, però s’ha de fer pagar-ne molt més car el consum abusiu. No és una mesura popular, com tampoc ho és parlar de límits al turisme, al creixement urbanístic i a l’augment continu de població. Però governar consisteix a afrontar els problemes abans que es converteixin en irreversibles.

Les Balears han construït un model que sempre ha pressuposat que, davant qualsevol necessitat, seria possible continuar creixent. L’aigua ens recorda que no és així. L’aigua, ara mateix i de la manera més eloqüent, és el recurs que marca la frontera entre el que és viable i el que és més que evident que ha deixat de ser-ho.