L’aeroport que es va menjar una illa
A escala no tècnica ni política sinó de simple usuari, ja són perfectament perceptibles els efectes de la reforma de l’aeroport de Son Sant Joan (que Aena decididament promou com a Aeropuerto de Palma de Mallorca, perquè se’ls en fot la llengua catalana i els noms dels llocs on operen, i perquè l’empresa espanyola dels aeroports és fidel seguidora de la màxima segons la qual poden fer les coses malament, no hi ha cap motiu per fer-les bé). “Treballam per millorar el teu aeroport”, diuen, en anglès i castellà, els rètols que es llegeixen als plafons amb els quals tanquen els redols on intervenen.
Bé, doncs les millores consisteixen en una súper, megaampliació que és un triomf de la grandiositat mal entesa i de l’espai envaït a l’engròs, sense sentit de la proporció ni de la mesura, en què la prioritat clarament no és donar servei als usuaris, sinó guanyar més i més metres quadrats amb l’única finalitat de fer-hi cabre més i més turistes, una gran majoria dels quals, arribats en vols i paquets vacacionals de baix cost. Enguany, tot just en els primers compassos de la temporada, la pressió exercida per l’arribada massiva de turistes ja és més forta fins i tot que en els anys anteriors, i si l’any passat les Balears van rebre devuit milions de turistes, per enguany la previsió és que en siguin vint, mentre al conjunt de l’Estat s’arriba als cent milions, tots concentrats en les denominades zones calentes, o madures, o qualsevol adjectiu llefiscós que hi vulguin fer servir, del mapa d’Espanya (en què, per cert, les Balears i Catalunya, i en bona mesura també el País Valencià, feim el paper de guarderies de turistes de borratxera, mentre a la majoria de la resta de comunitats de l’Estat no hi arriba un turista llevat que sigui per error). Mentrestant, per al viatger mallorquí que simplement agafa un vol per arribar a qualsevol destinació domèstica, sovint per motius de feina, arribar a la porta d’embarcament s’ha convertit en un esport d’aventura que exigeix bona cama (una vegada més ningú sembla haver-se recordat de les persones amb discapacitat, ni dels vells, ni de les persones que pel motiu que sigui no els va bé de fer una gimcana per arribar del control de seguretat (que, això és cert, s’ha tornat menys incòmode i més àgil) fins al punt on ha d’agafar l’avió. Mentre un camina i camina i baixa i puja escales i torna a caminar només per arribar a lloc, la sensació d’absurd i d’haver-se perdut dins un malson d’Escher es torna més aguda a cada passa.
La monstruositat de l’aeroport de Son Sant Joan (una instal·lació visiblement desproporcionada en relació amb les mides de l’illa on es troba) té coherència només amb l’anhel també desorbitat de l’altra activitat econòmica mallorquina per antonomàsia: la darrera notícia és que els promotors de les Balears exigeixen al Govern que alliberi sòl per construir a tots els municipis de totes les Illes, sense excepcions. No en tenen a bastament amb Palma ni amb els municipis de més de deu mil habitants: ha de ser tot. Juntament amb el decret per construir en sòl rústic, això equival a convertir les Balears en general, i Mallorca en particular, en un enorme solar per construir-hi fins que literalment no hi càpiga ni un totxo més. O simplement les Illes rebentin, s’esgotin i deixin de ser atractives per a ningú, començant pels que hi vivim. Quan això passi, els causants seran molt lluny, amb les butxaques ben plenes. Molts dels que en sortiran perjudicats, tanmateix, els continuaran aplaudint, fascinats (perquè no saben valorar altra cosa) amb el triomf de l’avarícia, la cobdícia, la grolleria, la prepotència i la falta d’educació, coneixement i sensibilitat de les nostres classes dirigents. El triomf dels doblers fàcils com a valor superior a tots els altres.
