Kristin, Sonia i ‘Los Pueblos’

Na Josefa, nascuda a Extremadura i trasplantada precoçment a l’extraradi de Palma, tenia una visió particular de la Part Forana de Mallorca. A 13 anys, i sense cap cobertura, va començar a fer feina a l’hoteleria, cosa que, amb el temps, es va traduir en una pensió indigna i una gravíssima artrosi. 

Viuda i pràcticament analfabeta, va pujar les filles com va saber i li va quedar poca esma per “mallorquinitzar-se” o per freqüentar “Los Pueblos”, que era com ella es referia a tot el que era enllà de la via de cintura. Incapaç de distingir els municipis mallorquins ni de retenir-ne els exòtics topònims, els invocava amb aquest hiperònim difús: “Tiene una casa en Los Pueblos'”, “La familia de mi yerno es de Los Pueblos”...

M’ha entendrit recordar-ho arran de la polèmica –no tan entranyable– de la presentació de l’ara cancel·lada Palma Pride Week. Les extemporànies referències de Kristin Hansen a la “gente del campo” i, sobretot, l’aixopluc consistorial de l’ocurrència, són el tipus de coses que fan dubtar de la connexió amb la realitat d’alguns governants.

Les explicacions de la regidora responsable (sic) no han aturat l’eixabuc: “...Es una persona que no conoce los medios de comunicación, no conoce en profundidad nuestro idioma...”. Mala peça al teler per a una persona presentada com a CEO d’una multinacional del sector... Ja que hi era, també hauria pogut explicar per què, a pesar d’aquestes mancances, havia confiat a Hansen l’organització de la PPW i, sobretot, el protagonisme de la roda de premsa, on, per cert, es va mostrar especialment desimbolta. Ja estam que tothom es pot equivocar, però la desubicació general dels participants i el posicionament mental que s’hi intuïa no van deixar marge a les interpretacions més benèvoles. 

L’exregidora Sonia Vivas, per exemple, va anar repetint allò de “todas, todos, todes” –més arguments a favor de la teoria de l’abducció extraterrestre de la classe política d’esquerres–, perquè devia ser extremadament sensible amb les percepcions i emocions de determinades minories. Ara, en català, no va donar ni el bon dia. Es veu que hi ha drets i ordenaments que no eren tan dignes de la seva exquisida sensibilitat...

Tant Hansen com Vivas també asseguraren que no havien tengut intenció d’ofendre ningú, que només volen lluitar contra “estereotipos y prejuicios”, i que la seva causa és sinònim de “respeto, inclusión y representatividad”. No s’acaba d’entendre, però, que algú que és tan primmirat quan pateix el prejudici i l’estereotip en carn pròpia sigui després tan barroer abonant l’estigmatització de la Part Forana i demostrant un desconeixement absolut de la realitat mallorquina a pesar de haver-hi viscut els darrers 18 anys. No és igual receptar que prendre...

Que trist si reduïm la tolerància, el respecte, la inclusió... a la reivindicació de conceptes concrets i aïllats, en funció de modes, conveniències o preferències personals, en lloc de fer-ne la forma habitual de relacionar-nos amb la realitat i amb els altres. Un mètode aplicable a totes les matèries. A totes: no només a les que ens afecten personalment. 

Una setmana després, queda clar que la presentació va ser un gran despropòsit, tot i que encara més greu és l’error de base del plantejament, marcat per la mercantilització i la banalització del que ha estat durant dècades un moviment compromès i alliberador. 

De fet, el regidor de Promoció Econòmica va copresidir l’acte perquè, per si no havia quedat clar, es tractava precisament d’això: de l’externalització –a Kristin Hansen, a través d’Ella Global Community– de 10 dies de saraus, concerts i fantasmades diverses, com la sessió de “meditación de baja frecuencia cerebral diseñada para conectar con nuestras creencias inconscientes centrales”. Una nova Bier Fest, però de primavera i en pla iogui.

Poca broma, però. Darrere l’anècdota, hi supura la desorientació de l’esquerra i la dramàtica esquerda entre el progressisme i la gent. Vicent Partal ho explica amb tenebrosa lucidesa: “L’emergència d’un cosmopolitisme depredador i classista que creu que els territoris i les cultures no són sinó escenaris cinematogràfics del narcisisme capitalenc; d’un menysteniment agut de la població i dels seus problemes reals; i d’una acció abassegadora de les ideologies, sota la qual s’amaguen interessos ben particulars i personals, massa sovint de negoci.”

No és que se n’amagassin. A la seva intervenció van augurar grans beneficis per a la ciutat: arribada de més turistes, major demanda immobiliària... Noves mostres del seu altruisme i gran coneixement de l’illa. A les portes d’una temporada turística amenaçada de col·lapse per excés de demanda i amb l’habitatge desnonat del catàleg de drets universals. Que Santa Llucia els conservi la vista. A totes dues.

Nanda Ramon és professora