Justificar massacres
El ministre d'Exteriors rus, el tenebrós Serguei Lavrov, va justificar la matança del Diumenge de Rams a la ciutat ucraïnesa de Sumi (en què van morir trenta-quatre civils, i hi va haver més d'un centenar de ferits) amb l'argument que a l'edifici atacat amb dos míssils russos hi havia una reunió oculta de militar ucraïnesos i occidentals. “Caps militars ucraïnesos i els seus col·legues occidentals, que es feien passar per mercenaris o qui sap per què”, va descriure Lavrov. I va afegir: “Allà hi ha militars dels països de l'OTAN que manen, això ho sap tothom”.
Al·legar l'emplaçament de suposades instal·lacions militars o terroristes en infraestructures civils per justificar els atacs contra aquests objectius civils s'ha convertit en un costum de la guerra dels nostres dies. També aquell altre argument segons el qual l'enemic “utilitza els civils com a escuts humans”. En realitat no són més que excuses per disparar indiscriminadament sobre la població de l'indret atacat, i causar així el màxim de dolor i desgast (i, com a conseqüència, sentiments d'ira, ràbia i impotència entre les víctimes, amb tota la seva càrrega de conflicte i de ruptura social) dins la part contrària. Excuses que no són mai demostrades ni verificades, i que cada vegada més se serveixen de forma rutinària, freda i desganada, de simple tràmit. Així ho fa Rússia en la seva guerra contra Ucraïna (que durant mesos no volien reconèixer com a guerra, sinó que en deien “operació militar especial”) i així ho fa també Israel en el genocidi que perpetra contra la població de Gaza (que tampoc, segons Netanyahu i el seu govern, no és cap genocidi, sinó una resposta als atacs de Hamàs). Al capdavall, es tracta de terrorisme d'estat, comès per les respectives forces armades. Militars convertits en carnissers de persones desvalgudes, la mena d'assassins més repulsiva i reprovable.
La protecció de civils (i de presoners, i de militars ferits o que no participen en maniobres armades, etc.) està recollida als Convenis de Ginebra del 1949, i la definició dels crims de guerra és la que va quedar establerta per l'Estatut de Roma del 1998, pel qual va ser creada la Cort Penal Internacional, encarregada de jutjar-los (també ho són els tribunals penals internacionals establerts pel Consell de Seguretat de l'ONU, com en els casos de Ruanda o de les guerres dels Balcans). Tanmateix, la lentitud d'aquests processos judicials, les limitacions amb què topen sovint els tribunals i la Cort Penal Internacional, i la manca de mecanismes per exigir el compliment dels Convenis són les encletxes per on governants criminals com Putin, com Lavrov, com Netanyahu i els seus socis ultraortodoxos i d'extrema dreta, fan passar les seves atrocitats, comeses en nom de qualsevol alt ideal. Són governants que celebren eleccions per donar-se un vernís d'una inexistent credibilitat democràtica, mentre violenten contínuament el dret humanitari internacional. I ofenen, amb les seves cíniques excuses, la intel·ligència del món sencer.
