CORRENTIA

La justícia i el búnquer

A la primera línia d’un escrit de Pere Martí hi apareix la paraula 'búnquer'. Feia temps que servidor no la veia en el 'patois' polític. Segons Raymond Chandler, aquesta paraula ja no s’hauria d’escriure en una novel·la. El novel·lista creia que les paraules de l' slang que no duraven deu anys havien perdut la seva eficàcia i el seu sentit (tot plegat, però, no s’ha de desestimar la possibilitat que el búnquer continuï ben viu en l’actual terminologia política i que servidor no hi hagués reparat fins ara. En aquest cas, excusau-me.)

Per a persones amb més passat que futur, el búnquer s'associa als anys més difícils de la Transició. De fet, no es feia cap passa que no fos condicionada pel temor que inspirava. En aquest búnquer hi situàvem els grups més violents de l’extrema dreta, els Guerrilleros de Cristo Rey, Fuerza Nueva, els falangistes més rabiosos i recalcitrants, alguns bisbes (Guerra, per exemple) i empresaris, uns quants militars, antics ministres i alts càrrecs de governs franquistes... No bastava ser molt de dretes. També havies de tenir poder i la possibilitat d’exercir-lo directament o a través d’algú molt proper. Hi havia persones molt de dretes que, malgrat tot, ens arribaven a inspirar alguna cosa semblant a la pietat a causa de la seva incapacitat de fer mal. L’extrema dreta, com tot grup humà, també té les seves juguetes rompudes.

Des del búnquer s’impulsaven accions de violència extrema, es creava una tensió insuportable, inseguretat, por, angoixa. Exercien un veritable terrorisme, tot i que mai no se’n va dir així, en parlar dels seus crims, perquè ETA tenia l’exclusiva d’aquesta qualificació –alguns grups de dubtosíssima configuració també feien terrorisme, però no es podien comparar amb ETA. De fet, el terrorisme els va pertànyer... fins que aparegué a l’àgora el concepte de terrorisme d’estat, justament quan Felipe González era president del Govern i el GAL va aparèixer com a culminació d’aquella infàmia quotidiana.

De tanta sang i de tanta abjecció, els joglars de la Transició se n’han oblidat.

I sí, també hi havia jutges, en aquell búnquer. I tant que sí.

Però la seva presència no va ser percebuda mai amb el pes o la proporció amb què ara percebríem la seva presència si encara la imatge del búnquer fos tan expressiva com ho va ser aleshores.

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF