Joves i feixisme 2.0

PalmaProp de ca meva hi viu un grup de joves, molt joves, que comparteixen un pis de lloguer. No fa falta finezza sociològica per veure de quin pal van: banderes espanyoles al balcó tan grosses com la de la madrilenya plaça Colón i, de tant en tant, alguna de preconstitucional; simbologia franquista visible des del carrer; i dos cans que borden amb una agressivitat estranya, com si haguessin après de memòria la ràbia que transpiren els seus amos. L’altra nit, mentre passejava amb el meu ca, vaig topar-los al carrer, a baix de ca seva, envoltats per una patrulla de la Policia. Una agent els demanava què pensaven fer amb un ca que, segons vaig entendre, s’havia tirat des del primer pis. La Policia va demanar què nom l’animal, i un dels joves va contestar amb una naturalitat que feia feredat: “Franco”.

També un dia d’aquests, un amic professor d’institut, d’anglès, em conta que per practicar conversa proposa als alumnes parlar dels herois. “Quins són els vostres herois?”, demana. Un al·lot respon “Charlie Kirk”, fent referència a l’influencer ultradretà nord-americà assassinat el mes de setembre. Un altre diu “Donald Trump”, sense cap intenció irònica, igualment amb la mateixa naturalitat amb què altres generacions haurien dit Rosa Parks, Messi o Björk. Mentrestant, els companys d’institut del fill d’una amiga diuen que, per fer gràcia, posen al mòbil la música del Cara al sol.

Tot això no són anècdotes, són un símptoma. I un símptoma greu. Una part gens menyspreable dels joves –nascuts dècades després de la dictadura franquista, criats en una democràcia que encara no ha acabat de fer net– s’està adherint a un imaginari ultradretà i fins i tot obertament franquista que no varen conèixer i que, per això, el poden idealitzar. La ignorància sempre ha estat temptadora, però avui té l’altaveu infinit que són les xarxes socials. La desinformació històrica hi camina de la mà d’una sobreinformació descontrolada, cuinada per algoritmes que premien la provocació i amplificada per magnats digitals –amics de Trump– que juguen amb l’odi com qui juga amb benzina.

A tot això s’hi afegeixen els discursos demagògics dirigits a qui encara no ha fixat el criteri, a qui cerca identitat i referents. L’extrema dreta ho sap i hi actua amb precisió, amb missatges simples, contundents, emocionals, que prometen ordre, certeses i enemics clars. Són missatges servits per predicadors de pantalla que tenen més influència que qualsevol docent, pare o, pel que fa a la informació, periodista.

Què en podem fer? És complex, però, per començar, deixar de minimitzar-ho. No es pot trivialitzar, no és “cosa de joves”, ni és tendència passatgera. És una deriva que ja té conseqüències i que en tindrà moltes més si no la combatem amb determinació. Hem de donar eines perquè els joves distingeixin entre rebel·lia i fanatisme, entre crítica i manipulació. Però, sobretot, hem de prendre seriosament aquests senyals. Perquè quan el feixisme torna, és suïcida estar mirant cap a una altra banda.