La jornada

A la gent, en general, no li sol agradar fer feina. A la xarxa social X cada setmana hi corre el mateix mem, el d’en Tintín parlant amb el capità Haddock; el capità es queixa de l’horrible setmana que està vivint, a la qual cosa en Tintín li respon: ‘Capità, som a dimecres’. També s’ha fet viral el lema: ‘No odies els dilluns, odies el capitalisme’, com si vingués a explicar que és el sistema el que ens fa odiosos els dies. 

Segons Marx en una cita que s’ha fet famosa (de la seva Crítica al programa de Gotha), a la societat comunista tothom treballarà, sí, però ‘segons les seves capacitats’ i rebrà el que correspongui no d’acord amb la distribució forçada del capitalisme sinó ‘segons les seves necessitats’. És a dir, ni el rendiment ni la propietat ni l’èxit en les vendes són el que determinaran què ingressa cadascú; el comunisme donarà a tothom segons el que necessiti. És evident que això implica que sigui algú –una autoritat– qui prengui totes aquestes decisions –milions de resolucions, una per cada ciutadà i circumstància–, i que aquestes decisions poden ser tant o més injustes que les que acaben derivant de ‘la mà invisible’ del mercat, de l’acció col·lectiva de tots en funció de milers d’accions ingovernables d’oferta i demanda. 

El treball, ara mateix, és per a moltes persones una mena de condemna, fins i tot el que respon a una suposada vocació. A la sèrie Severance, que ha triomfat arreu del planeta, veiem una societat on molts individus s’han sotmès a una cirurgia que aconsegueix que oblidin la feina. Quan entren a l’oficina no saben res del que són a fora; però la part del jo que és a casa tampoc té cap informació o record de tot el que passa –bo i dolent– a l’empresa. El drama és el treballador: la part dels protagonistes que té la impressió que no fa més que estar-se a l’oficina, tota la vida. Per molt que l’altra part dels personatges té la sensació que pot viure sense treballar, encara que les hores que treballa tampoc no estan disponibles. Més que res, és l’oblit dels merders laborals amb el seu estrès el que han buscat obtenir amb la ‘separació’. Així, hi ha molta gent per a qui la feina s’ha convertit tan sols en un mitjà per obtenir ingressos i fer, fora del treball, el que vertaderament els agrada, mentre que, a dintre, breguen els mínims per no ser acomiadats. I tot això en un món on cada dia hi ha més milionaris que han acumulat fortunes sense haver fet gaire, i gent que acumula diners simplement fent pallassades a les xarxes. Per això les classes treballadores parlen molt dels milionaris: els futbolistes, les cantants, els actors, els polítics corruptes… La dimensió econòmica de tothom no se la poden treure del cap, com si cada cosa vingués amb el preu penjat. Ara han apujat el sou mínim, i volen reduir les hores efectivament treballades a la setmana. Però la gent té la impressió que la feina és la fatalitat feixuga d’aquells a qui no els queda més remei que continuar picant pedra mentre d’altres, els de la vida regalada, no en foten ni brot.