L'Iran i Ucraïna són el mateix conflicte

Hi ha tantes coses a dir després del bombardeig dels Estats Units a tres instal·lacions nuclears iranianes clau que és fàcil perdre’s en detalls concrets. És un cataclisme molt important que no es restringeix a l’Orient Mitjà.

Segons el meu parer, la invasió d’Ucraïna per part de Vladímir Putin el 2022, amb l’únic objectiu d’esborrar la seva democràcia del mapa i deixar-la en mans de Rússia, i els atacs a Israel el 2023 per part de Hamàs i els aliats de l’Iran al Líban, el Iemen i l’Iraq, van ser manifestacions d’una lluita global entre les forces d’inclusió i les forces de resistència.

Aquesta és una lluita entre països i líders que consideren que el món i els seus territoris es beneficien de l’augment del comerç, de la cooperació per combatre les amenaces globals i d’uns sistemes de govern més dignes, si no democràtics, enfront de règims encapçalats per líders que prosperen oposant-se a aquestes tendències, ja que el conflicte els permet afeblir el seu poble, enfortir els seus exèrcits i robar fàcilment el capital dels seus països.

Les forces d’inclusió s’havien anat consolidant cada vegada més. Ucraïna, el 2022, s’acostava a l'adhesió a la Unió Europea, cosa que hauria comportat la màxima expansió d’una Europa unida i lliure des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, ja que s’hauria incorporat a Occident una enorme potència agrícola, tecnològica i militar i s’hauria deixat Rússia més aïllada –i més enfrontada al seu propi poble– que mai.

Al mateix temps, l’administració Biden estava fent ràpids progressos per arribar a un acord a través del qual els Estats Units haurien forjat un pacte de seguretat amb l’Aràbia Saudita. A canvi, l’Aràbia Saudita normalitzaria les relacions amb Israel i Israel començaria converses amb els palestins a l’entorn d’un possible estat. Això hauria comportat l’expansió d’un Orient Mitjà integrat des del tractat de pau de Camp David entre Egipte i Israel el 1979.

Ras i curt: Ucraïna semblava estar a punt de confluir amb Occident i Israel semblava estar a punt de confluir amb Orient.

Què va passar? Putin va envair Ucraïna per aturar el primer moviment, i Hamàs i altres aliats de l’Iran van atacar Israel per aturar el segon.

Per tant, la meva primera pregunta després de l’atac de diumenge al matí contra l’Iran és: ¿entén el president Donald Trump en quin bàndol d’aquesta lluita global se situa Putin? Si l’Iran i Rússia són uns aliats tan estrets és per alguna cosa. L’Iran ha proporcionat a Rússia els drons que ha fet servir per matar de manera més eficaç soldats i civils ucraïnesos. No demano a Trump que bombardegi Rússia, però sí que li demano que proporcioni a Ucraïna el suport militar, econòmic i diplomàtic que necessita per resistir els atacs de Rússia, de la mateixa manera que els Estats Units en proporcionen a Israel perquè derroti Hamàs i l’Iran.

És la mateixa guerra. Putin i els aiatol·làs volen exactament el mateix tipus de món. És a dir, un món segur per a l’autocràcia, segur per a la teocràcia, segur per a la seva corrupció; un món sense els aires de llibertats personals, l’estat de dret, una premsa lliure, i un món segur tant per a l’imperialisme rus com per a l’iranià, contraposats a veïns amb una mentalitat independent.

La Xina sempre ha tingut un peu a cada bàndol. La seva economia depèn d’un món d’inclusió pròsper i creixent, però el seu lideratge polític també manté forts vincles amb el món de la resistència. Així doncs, Pequín juga a dues bandes: compra petroli a l’Iran, però sempre té por que l’Iran construeixi una bomba nuclear i algun dia en faci arribar una còpia als separatistes musulmans de Xinjiang.

Dit això, les compres de petroli de la Xina a l’Iran són un element crucial d’aquesta història. Aquestes compres són la font d’ingressos externs més important de Teheran, cosa que li ha permès finançar Hamàs, Hezbollah i (fins fa poc) Síria. Com va informar el meu col·lega Keith Bradsher des de Shangai, les vendes de petroli a la Xina representen avui el 6% de l’economia iraniana i equivalen a la meitat de la seva despesa pública, aproximadament.

Fixem-nos en aquesta lluita només des de l’angle de l’Orient Mitjà. Resulta que en tinc una perspectiva molt personal. Per pura casualitat, vaig començar la carrera com a corresponsal estranger treballant per a la United Press International (UPI) a Beirut el 1979.

Vet aquí els quatre grans esdeveniments que vaig cobrir aquell primer any, amb la meva màquina d’escriure manual: la Revolució Islàmica de l’Iran, que va derrocar el xa; la presa de la Gran Mesquita de la Meca per part de jihadistes puritans que intentaven derrocar la família que ocupava el poder a l’Aràbia Saudita; la firma del tractat de pau de Camp David entre Israel i Egipte, i, menys coneguda però no menys important, l’obertura del port de Jebel Ali a Dubai, als Emirats Àrabs Units, que es convertiria en un dels més grans del món, fins al punt de ser el centre global que connecta l’Orient àrab –a través del comerç, el turisme, els serveis, el transport marítim, les inversions i les aerolínies de primera categoria– amb gairebé tots els racons del planeta. Això va obrir una porta enormement significativa a través de la qual s’ha estès la globalització del món àrab.

I així va començar una lluita regional titànica entre les forces d’inclusió i les de resistència a l’Orient Mitjà. D’una banda, hi havia els estats que estaven disposats a acceptar Israel, sempre que fes progressos amb els palestins, i que també buscaven integrar la regió de manera més estreta amb Occident i Orient. De l’altra, hi havia les forces de resistència liderades per l’Iran, els Germans Musulmans i diversos moviments sunnites puritans i jihadistes, que originalment, a partir del 1979, es van forjar a l’Aràbia Saudita i que més tard van estendre la seva influència a les mesquites de tota la regió.

Tots ells buscaven expulsar les influències occidentals de la zona, fer desaparèixer Israel i desbancar del poder els governs proamericans, com els de Jordània, Egipte i la família governant saudita.

Els Estats Units i Israel van entaular aquesta guerra amb els seus exèrcits, grups com Al-Qaida i Estat Islàmic van entaular-la amb cèl·lules terroristes i l’Iran va anar creant lentament una xarxa d’exèrcits afins al Líban, Síria, el Iemen i l’Iraq, cosa que li va permetre controlar indirectament aquests quatre països, i fins i tot guanyar-se un cert suport a Cisjordània i la Franja de Gaza. Teheran mai ha hagut de posar en risc ni un sol soldat; ha deixat morir sirians, libanesos, iraquians, iemenites i palestins en funció dels seus interessos. Sí, els problemes a l’Orient Mitjà han sigut producte no només de l’ocupació israeliana, sinó també de l’imperialisme iranià, entre altres coses.

Fa un parell d’anys vaig citar Nadim Koteich, un analista polític libanès i director general de Sky News Arabia, que va dir que la xarxa de resistència de l’Iran buscava “unir milícies, grups contraris a un acord amb Israel, sectes religioses i líders sectaris”. L’objectiu era crear un eix antiisraelà, antiamericà i antioccidental que pogués pressionar simultàniament Israel a Gaza, a Cisjordània i a la frontera amb el Líban, així com els Estats Units al mar Roig, a Síria, a l’Iraq i a l’Aràbia Saudita des de tot arreu.

En canvi, afegia Koteich, els Estats Units, els seus aliats àrabs i Israel buscaven connectar i integrar mercats globals i regionals en lloc de fronts de batalla, que incloguessin organismes empresarials, agències de notícies, elits, fons d’inversió, centres tecnològics i les principals rutes comercials. Aquesta xarxa integradora va transcendir les fronteres tradicionals, “i va crear un teixit d’interdependència econòmica i tecnològica que té el potencial de redefinir les estructures de poder i crear nous paradigmes d’estabilitat regional”, deia Koteich.

Els que alerten contra el canvi de règim a Teheran sovint assenyalen l’Iraq com una història alliçonadora. Però aquesta analogia és errònia. L’esforç de construcció nacional dels Estats Units a l’Iraq va fracassar durant anys en gran part (tot i que no exclusivament) a causa de l’Iran. Teheran, amb l’ajuda dels seus aliats a Síria, va fer tot el possible per sabotejar el canvi de règim a l’Iraq, conscient que si els Estats Units aconseguien establir un govern multisectari, raonablement democràtic i secular a Bagdad, sorgiria una gran amenaça per a la teocràcia iraniana, de la mateixa manera que una democràcia ucraïnesa prooccidental sòlida seria una gran amenaça per a la cleptocràcia de Putin.

Val a dir que això ningú ho sap millor que el nou, fràgil i democràtic govern de Síria, que s’ha mostrat reticent a condemnar el bombardeig d’Israel sobre l’Iran. Això indica que els sirians saben qui va mantenir el seu tirà, Bashar al-Assad, en el poder durant tots aquests anys: l’Iran.

Durant els últims vuit anys, un altre factor important ha sigut l’aparició del príncep hereu de l’Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman. La seva missió, tot i que no s’ha expressat mai de manera explícita, ha sigut revertir les tendències puritanes que han afectat l’Aràbia Saudita i que s’han volgut exportar, després de la fallida presa de poder dels jihadistes en aquell país, ja que la família governant saudita ha intentat protegir-se d’un nou aixecament fent que l’Aràbia Saudita, i la regió, siguin més religioses.

No faig prediccions sobre què passaria a l’Iran si el règim caigués. El caos que ja hi ha podria créixer. També podria ser que ajudés el poble iranià i els seus veïns a alliberar-se de la inestabilitat alimentada per l’Iran.

Però aquesta no és l’única condició necessària perquè el drama actual arribi a un final digne. Ara anem una mica més a fons i centrem-nos només en Israel.

Crec fermament que dues (i de vegades tres) coses contradictòries poden ser certes alhora. I una d’aquestes dualitats avui dia és que Israel és una democràcia amb molta gent que vol formar part del món de la inclusió. Ara bé, el país té un govern messiànic que és el més extrem de la seva història i aspira obertament a annexionar Cisjordània i probablement també Gaza. Aquesta aspiració és una amenaça cabdal per als interessos americans, els interessos d’Israel i els interessos dels jueus d’arreu del món.

Si volem veure el triomf de les forces de la integració en aquesta regió, el que Trump ha fet militarment és necessari, però no suficient.

El veritable cop de gràcia per a l’Iran i tots els resistents, i la pedra angular que facilitaria molt la normalització de les relacions de l’Aràbia Saudita, el Líban, Síria i l’Iraq amb Israel, i la consolidació de la victòria de les forces de la inclusió, és que Trump li digui a Netanyahu: “Retira’t de Gaza a canvi d’un alto el foc de Hamàs i el retorn de tots els ostatges israelians. Permet que hi entri una força de manteniment de la pau àrab, beneïda per una Autoritat Palestina reformada, i que després comenci el que hauria de ser un llarg procés perquè els palestins forgin una estructura de govern creïble a canvi d’aturar tota la construcció d’assentaments israelians a Cisjordània. Això crearia les millors condicions per establir un nou estat palestí”.

Si Trump pot combinar la reducció del poder de l’Iran amb la construcció de les condicions necessàries per arribar a una solució dels dos estats –i alhora ajuda Ucraïna a combatre Rússia tan descaradament com està ajudant Israel a combatre l’Iran–, farà una contribució real a la pau, la seguretat i la inclusió tant a Europa com a l’Orient Mitjà, cosa que seria històrica.

Copyright The New York Times