OPINIÓ
Opinió 08/05/2020

Invertir en pisos

3 min

Doctor en EconomiaSi no feim un canvi profund en les polítiques d’habitatge a les Balears, cada vegada ho passarem pitjor.

Durant anys, el principal instrument per moderar l’increment de preu de l’habitatge va ser la construcció de protecció oficial a tot l’Estat: 7 milions, que representaven un 27% del total de cases. Va ser una bona eina, perquè va permetre mantenir els preus a la baixa d’aquest bé de primera necessitat. Fins fa només una dècada, encara es construïen 70.000 pisos socials cada any.

No obstant això, aquesta política (gairebé) s’ha deixat de fer. A canvi, es va prioritzar que tothom es compràs un pis en el mercat lliure. Per afavorir-ho, es varen donar incentius fiscals a la compra d’habitatge (l’Estat va deixar d’ingressar 80.000 milions d’euros per aquesta mesura); es varen afavorir els promotors i constructors (perquè aquests, en vendre un pis, el cobren a l’instant); i els bancs varen fer negoci (tothom pagant hipoteques). El preu de l’habitatge es va incrementar espectacularment i la taxa de pobresa va augmentar.

Com que el sector públic continua sense destinar pressupost públic a l’habitatge (Espanya és l’estat europeu que hi destina menys despesa pública), els governs regionals més sensibles a la problemàtica han recorregut a la imaginació per intentar contenir els preus: ajudes per als llogaters (que provoquen que els preus augmentin més, perquè l’arrendador sap de l’existència de la subvenció i apuja més el preu); forçant els promotors a destinar un 30% de les promocions a realitzar habitatge social (que acabarà generant que l’altre 70% es vengui a un preu més alt, perquè els nombres quadrin al promotor); estímuls fiscals als propietaris d’habitatges desocupats perquè els lloguin (tanmateix, la majoria de pisos buits estan en mans de petits propietaris i no els és fàcil posar-los a lloguer: són cases que necessiten reformes; es té por de problemes amb els llogaters; molts guarden el pis per quan els fills l’hagin de mester). En resum: aquestes mesures tampoc han tengut els resultats esperats.

Què és el que més ha funcionat a Europa per contenir el preu dels pisos? Disposar d’una gran borsa d’habitatges en mans del sector públic. A Holanda, un 30% de totes les cases són propietat de l’administració, que les lloga a un preu assequible i, d’aquesta manera, es contenen les pujades de preus. Al Regne Unit, aquesta xifra és del 18%. A França, del 17%.

Recentment, el Govern balear ha anunciat la construcció de 600 habitatges els propers anys que es dedicaran al lloguer social -el nombre més gran dels darrers anys. El problema és que a les Illes, no arribam al 0,5% de pisos en mans del sector públic. En conseqüència, tenim el preu d’habitatge més alt de l’Estat.

Si volem incidir en el preu de l’habitatge, s’ha d’incrementar de manera rotunda l’oferta de pisos socials destinats al lloguer. Per això, es necessita -en primer lloc- sòl públic. A les Balears no n’hi ha gaire (i sovint el que hi havia s’hauria pogut emprar millor), però crear sòl públic és possible: convertir solars rústics en sòl urbanitzable per fer habitatges socials no representa un gran consum de territori. En 5 quilòmetres quadrats (un 0,1% de la tota la superfície de Balears), hi ha espai per a molts d’habitatges, assumint la densitat de població d’una ciutat mediterrània.

De fet, els territoris amb habitatge assequible han estat molt actius en la creació de sòl barat. Viena, en mans de socialdemòcrates i verds, té una política dinàmica en l’ús del sòl: l’Ajuntament disposa d’una borsa de 220.000 pisos -un 60% del total-. Fa 100 anys que els distints governs estan creant patrimoni públic. A més, un impost del 0,5% sobre el salari dels residents permet crear una mena de Fons d’Inversió Social per fer els pisos.

Ens podem permetre destinar 300 milions d’euros anuals (un 5% de tot el pressupost de la CAIB) per a la construcció de 3.000 pisos socials cada any durant la propera dècada i, d’aquesta manera, enviar un missatge als fons inversors que ara volen especular davant la imminent baixada de preus dels pisos? La pregunta hauria de ser si els ciutadans de les Illes ens podem permetre els 1.700 milions que ens va costar el rescat dels bancs o els 250 que pagam anualment en Defensa. També es pot analitzar què ens costen la pobresa i la pèrdua de capacitat productiva: pagar tant per la casa et limita la capacitat de formar-te, de ser emprenedor o d’arriscar-te innovant.

El pressupost que destinam a l’Educació pública és una despesa o ha resultat ser la millor inversió que hem fet mai com a societat? Amb l’habitatge passa el mateix.

stats