Intentant amagar l'homofòbia assassina sota l'estora

Llegeixo en diaris de la dreta unes quantes columnes d'opinió que intenten deslligar l'assassinat del jove Samuel Luiz Muñiz de la violència homòfoba. Però tot i que és cert que les fonts oficials encara no han dit res sobre si la seva mort és un delicte d'odi, alguns d'aquests columnistes disfressen de pulcritud periodística el que no deixa de ser dispensa (espero que involuntària) de l'homofòbia ambiental. I s'acullen a les versions que la policia s'ha afanyat a filtrar –amb La Voz de Galicia com a mitjà destacat– malgrat que la investigació no està tancada.

És possible que l'incident hagués esclatat per una confusió: una videotrucada que semblava la filmació de la tropa d'energúmens assassins. Però en el moment en què "maricón" és la paraula que acompanya els cops de puny fins a matar una persona, aquella agressió s'enfonsa fins als engonals en el fang de l'odi contra les minories. Portat a l'extrem, fins i tot en el cas que Muñiz no hagués estat efectivament homosexual, l'agressió seria homòfoba perquè l'insult que acompanya la pallissa projecta la cosmovisió del violent, que necessita deshumanitzar la víctima, en aquest cas tractant-la d'inferior per la seva presumpta sexualitat. "Una violència inexplicable", diu Luis Ventoso a l'Abc. "El Samuel és mort i és probable que el perquè, més enllà de la salvatjada, ni sigui exacte ni exactament allò que s'espera, per als uns i per als altres", rebla David Lema a El Mundo. La violència de manada, com ha estat el cas, se sustenta en una (diguem-ne) cultura determinada. I no hi ha cap dubte que l'homofòbia és un ingredient destacat del còctel cohesionador dels joves que van agredir fins a matar el Samuel. Hi ha l'autoafirmació d'una certa masculinitat, rere un assassinat així. I, com deien múltiples pancartes que s'han pogut veure a les marxes de protesta, al cap del carrer, allò que et criden mentre et maten importa.