Intel·ligència artificial i Billy Wilder
Deia Groucho Marx que intel·ligència i militar són dos termes contradictoris. Si bé no ocorre necessàriament el mateix quan parlem d’intel·ligència artificial, és evident que caldria contextualitzar l’abast cognitiu i emocional d’aquesta forma d’intel·ligència en més d’un àmbit. Les darreres vagues d’intèrprets i guionistes de Hollywood han posat el focus en l’impacte d’aquesta nova tecnologia en l’esfera creativa: els sindicats temen que la IA pugui obrir un ventall de possibilitats que jugui en contra dels artistes i creadors.
Talment com passa amb qualsevol altra eina, la IA només és polèmica si se’n fa un ús poc adient o poc ètic. En la línia del que han assenyalat diversos experts, la innovació tecnològica sempre ha anat lligada al sorgiment de nous llenguatges, de nous usos i, també, de noves reflexions, escepticismes, perills i controvèrsies. Els intèrprets i els guionistes de Hollywood posen l’èmfasi en l’ambigüitat que és inherent a la IA si parlem de crèdits, d’autories, d’idees originals. També de drets d’imatge: la possibilitat de recrear un actor mort, de rejovenir-ne un de vell, d’envellir-ne un de jove o de crear-ne un d’inexistent fa trontollar l’escenari dels intèrprets consagrats i també dels desconeguts, que temen ser substituïts per una versió deshumanitzada amb vista a un estalvi en la producció.
Ara per ara, la IA ja s’ha aplicat en contextos que, com a mínim, podrien fer alçar una cella: ha fet que cantants finats treguin cançons inèdites, ha recreat la veu en off d’una persona morta amb finalitats creatives (i lucratives), ha escrit articles que emulen l’estil d’algú altre i fins i tot ha creat obres completament noves a partir d’una mena de plagi que mai no s’havia vist: el plagi d’una personalitat artística, d’un estil o segell determinats. Nombrosos artistes afectats per aquests usos s'han pronunciat sobre l'aplicació de la IA en la música, el cinema, la literatura. Si deixem de banda els discursos més condemnatoris i també els més apocalíptics, molts han optat per relativitzar l’amenaça d’aquesta tecnologia, convençuts que una intel·ligència no humana no serà mai capaç d’englobar, per exemple, una intel·ligència emocional versemblant, que és imprescindible per concebre diàlegs, trames, cançons i subtileses expressives que puguin commoure i provocar sacsejades genuïnes.
No crec que sigui gaire útil demonitzar sense matisos la IA, atès que pot esdevenir una eina útil (però no suficient ni independent) també per als mateixos creadors. L’error, per a mi, resideix en la temptació de percebre-la com una substituta creadora més barata, més previsible, menys subjecta a alts i baixos, canvis d’humor, ments en blanc o manca d’inspiració. Perquè ja es pot demanar a un ordinador que reprodueixi un diàleg de Billy Wilder que, tanmateix, tindrà un regust d’impostura, previsibilitat i artifici. Dubto molt que cap intel·ligència artificial hagués acabat Some like it hot amb un "ningú és perfecte".
