El concepte d'innovació sorgeix com una solució recurrent davant el delicat panorama econòmic actual, fins i tot en converses informals fora d'àmbits que no són sols empresarials. Sobretot quan es critiquen errors del passat i es pretén afrontar amb garanties l'incert futur post-covid-19. Ningú no discuteix, i menys durant una pandèmia, la necessitat que l'Administració assumeixi accions per impulsar la innovació. Com una mena de ‘vacuna econòmica’ contra els efectes de la ‘coronacrisi’.
Es barregen un seguit de termes (innovació, economia del coneixement, projectes transformadors...), que, en esmentar-los, fins i tot les persones més doctes, no solen anar més enllà d'un plantejament genèric i benintencionat i de la descripció d’idíl·lics escenaris comuns. Sense que es concreti gaire quina és l'essència d'aquests intangibles ni, encara menys, com implementar-los des de gairebé no res. Pel que més que una ‘vacuna’ pot semblar la poció màgica del còmic d'Astèrix, els components secrets de la qual són dosificats pel druida de manera que, a més de fer-nos tan resilients com el mític llogaret de la Gàl·lia, ens canviarà el model econòmic perquè instaurem una ‘economia del coneixement’.
No és fàcil encertar amb la fórmula idònia (al cap i a la fi, l'Administració no pot anar més enllà de concedir subvencions, contractar serveis o construir infraestructures), ni tampoc amb la logística per subministrar-la d'una manera generalitzada. Es tracta d'una fórmula immaterial el desenvolupament de la qual pot costar milions, sense que hi hagi proves fefaents de com i quan ha estat efectiva, ni comparacions reals amb els casos en què ha fracassat, ni evidències que els efectes beneficiosos que s'han constatat no siguin a causa de situacions de partida ben diferents. En aquests temps, en què qui més qui menys s'ha convertit en un expert en fàrmacs antivirals, estaríem d'acord a rebutjar que s'injecti una vacuna a residents d’una llar d’ancians quan només s’ha assajat amb bons resultats en una població de joves sans.
En primer lloc pensem en alguna ‘vacuna’ impulsora d'activitat econòmica sostenible i resilient que cap partit polític, associació empresarial o sindicat gosaria criticar: construir un parc (o pol) tecnològic.
A la premsa de les Balears, hi han aparegut almenys quatre iniciatives diferents d’aquesta índole que aspiren a aprofitar l'estirada dels famosos fons estratègics per a la transformació econòmica. Estan dotades, per definició dels promotors, dels atributs clau en temps de confinament: resilients, transformadores, sostenibles... Si bé, en intentar concretar-ne l’execució (desxifrar els ingredients que l'Administració ha d’’introduir en la marmita’), s'expressen propostes tan etèries com "crear un ecosistema innovador". En insistir en quin expedient administratiu pot crear tal cosa, és difícil que s'arribi a gaire més que dedicar personal especialitzat (contractació de personal), mantenir una incubadora d'empreses (comprar o llogar un edifici amb ordinadors i connexió a internet) i instal·lar alguna institució acadèmica (construir un altre edifici). En aquest nivell de detall disminueix l'atractiu ‘màgic’ del projecte.
Una empresa pública només pot oferir sous mitjans al seu personal laboral, per la qual cosa no sembla fàcil que pugui tenir treballadors realment experts en la viabilitat i finançament d'empreses tecnològiques variades (ja sigui de biotecnologia, programari avançat, videojocs...). Als Estats Units es diu: si ets tan llest, per què no ets ric?
Pel que fa a l'oferta d'espais físics, amb els actuals hàbits de teletreball, tampoc no sembla determinant per a la fundació d'una empresa que es bonifiqui el lloguer de mòduls d'oficina de 20 m2 amb una taula, cadires i un ordinador.
Ni tampoc resulta evident que edificis universitaris generin coneixement o tecnologia per si mateixos. Seria més lògic disposar primer d'una considerable producció de ciència aplicable, i una vegada que es constata que les instal·lacions existents han quedat petites per generar encara més coneixement, construir-ne de noves.
Podria plantejar-se igualment si el fet de disposar de ‘sòl tecnològic’ implica més inversió privada en tecnologia o si les empreses tecnològiques s'han d'ubicar necessàriament en aquest tipus de sòl. Quan s'ha contrastat que una empresa de biotecnologia sigui més productiva si és veïna de la Universitat que no pas d'un concessionari de cotxes? El centre BIT d'Inca fa més resilient l'economia del municipi d'Inca que la de Manacor, que no té serveis d'aquest tipus?
Abans d'acatar les meravelles de segons quins projectes ‘estratègics’, caldria analitzar la capacitat real de generació d’economia del coneixement a les Balears i una mica d’autocrítica sobre la situació de les infraestructures tecnològiques existents. Sobretot les que no funcionen com a tals, com seria el cas de l'esmentat centre BIT d'Inca (on gairebé no hi ha cap empresa tecnològica enmig de delegacions de centres oficials i assessories diverses).
Sense fer-ho, no es podran calibrar els efectes secundaris reals de les vacunes contra la ‘coronacrisi’, com ara els efectes del Districte Tecnològic de Nou Llevant de Palma o d’altres nous projectes innovadors que es volen afavorir.
