12/12/2021

Innovació sanitària per a tothom

4 min

Tot i els múltiples avenços tecnològics en la lluita per controlar el covid-19, el 2021 han mort dues vegades més persones per culpa seva que el 2020. La variant òmicron és un cru recordatori que les vacunes efectives són només el primer pas cap a la fi de la pandèmia. Fins que no establim un procés per fabricar vacunes a gran escala i les distribuïm on són necessàries, ens mancarà la capacitat col·lectiva per frenar aquesta o qualsevol altra pandèmia futura.

La vergonyosa desigualtat en la distribució global de les vacunes demostra que no podem confiar només en els monopolis, els imperatius comercials i els esforços benèfics si volem aconseguir l’objectiu de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de “Salut per a tothom”. El valor en la innovació en salut el creen molts participants, incloent-hi institucions de recerca, corporacions, governs, organitzacions internacionals, filantrops, científics i els participants en els assajos clínics. Els fruits d’aquesta feina col·lectiva no haurien d’estar exclusivament en mans de les companyies farmacèutiques, la principal prioritat de les quals és maximitzar el retorn als accionistes. Aquest model extractiu ha prolongat la pandèmia i soscavat la recuperació econòmica. El valor creat de manera col·lectiva ha de ser governat col·lectivament. I les vacunes per al covid haurien de ser considerades “vacunes per a la gent”, com molts acadèmics i líders polítics han defensat.

Un grapat de països benestants han bloquejat una proposta amb un suport molt ampli a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) per aixecar les proteccions a la propietat intel·lectual de les tecnologies relacionades amb la pandèmia, bloqueig que en la pràctica posa els interessos de les corporacions farmacèutiques per davant de la igualtat sanitària global i la solidaritat. Ens hem d’assegurar que les futures vacunes contra la variant òmicron -desenvolupades a través de la seqüenciació de dades genètiques que els investigadors sud-africans van compartir obertament- seran accessibles a tothom.

Amb aquest objectiu, no podem simplement continuar corregint els errors del mercat a través de les donacions, els mecanismes d’intercanvi voluntaris com el Covid-19 Technology Access Pool (C-TAP) o llicències voluntàries restrictives. Hem d’anar més enllà de les solucions parcials i imaginar un nou sistema d’innovació sanitària, com va subratllar el Consell sobre l’Economia de la Salut per a Tothom de l’OMS.

En primer lloc, això vol dir abordar les desigualtats globals actuals en les capacitats i les infraestructures a través del foment de les xarxes d’innovació locals i regionals i els esforços de capacitació adreçats a països amb ingressos baixos i mitjans. S’han de compartir la tecnologia i els coneixements per corregir les disparitats històriques creades per la cega aplicació dels drets de propietat intel·lectual, que sistemàticament han afavorit els qui ja tenen capacitat tecnològica. Hem de promoure la ciència en obert, la intel·ligència col·lectiva i l’intercanvi de dades públiques de salut, mentre ens assegurem que la informació no s’utilitza amb propòsits extractius i disciplinaris.

En segon lloc, el finançament estratègic a llarg termini ha de dirigir-se a la construcció de sistemes d’innovació sanitària d’extrem a extrem governats amb l’objectiu de proveir béns comuns. La major part de la innovació sanitària té el suport de grans inversions públiques -bé directament, bé reduint el risc de la inversió privada- que haurien de beneficiar la gent. La inversió pública ha de ser condicionada per garantir àmplia disponibilitat, preus justos, transparència i intercanvi de tecnologia. I, tenint en compte que el finançament privat també juga un paper fonamental en la innovació en salut, s’han d’utilitzar condicionants, regulacions i incentius per fomentar aliances simbiòtiques publicoprivades, i per alinear les inversions privades amb l’objectiu de “Salut per a tothom”.

En tercer lloc, les tecnologies sanitàries crítiques han de considerar-se part d’un bé comú global, i no un dret exclusiu dels monopolis privats de la propietat intel·lectual. Les patents només haurien de cobrir les innovacions que siguin noves i útils. Per evitar la privatització de les eines de recerca, els processos i les plataformes tecnològiques, les patents haurien de centrar-se en les invencions posteriors, i haurien de ser immediatament llicenciables, amb els compromisos de compartir la tecnologia i els coneixements per facilitar la innovació següent, tal com pretenia originalment la llei de patents. Aquests canvis requereixen una revisió exhaustiva de les normes sobre patents i la seva aplicació. El debat actual sobre l’aixecament de la propietat intel·lectual a l’OMC ha de veure’s en aquest context més ampli.

Per acabar, els consells d’administració i els inversors de les companyies farmacèutiques han de jugar un paper en la transformació d’aquest model trencat. Així com els inversors demanen acció amb el canvi climàtic, també poden reclamar que les empreses atorguin la més alta prioritat a l’accés equitatiu i a un intercanvi de tecnologia més ampli. També poden pressionar perquè es posin en marxa models de governança corporativa que comparteixin el valor de manera justa entre totes les parts interessades, no només entre els accionistes. Aquesta acció es podria traduir en un mandat per centrar-se en les necessitats sanitàries públiques durant les crisis, i per limitar o evitar la recompra d’accions (especialment en el cas d’empreses que es beneficien d’investigacions finançades amb diner públic).

El temps s’està esgotant. Contrarestar la pandèmia del covid-19 i qualsevol crisi sanitària futura requerirà un enfocament global i holístic per governar la innovació sanitària. L’objectiu ha de ser oferir un accés oportú i equitatiu a vacunes, teràpies, diagnòstics i subministraments essencials arreu, i no protegir els beneficis del monopoli.

Copyright Project Syndicate