La inflació i els preus relatius
Tothom està espantat amb l’acceleració de la inflació. Portàvem molts anys d’inflació molt baixa; en alguns períodes fins i tot negativa. Estava relacionada amb l’atonia de l’activitat productiva. Poca activitat econòmica implicava poca inflació. Tant era així que el Banc Central Europeu (BCE), de qui depèn el control de la inflació mitjançant la política monetària, se centrava en promoure l’activitat econòmica donant facilitats creditícies i tipus d’interès nuls o negatius. No trobava el moment de retirar aquests estímuls crediticis perquè l’activitat no reaccionava prou positivament. Això era així fins que fa uns mesos, amb la progressiva sortida dels confinaments, es va veure que hi havia molts estrangulaments productius que generaven encariments de preus molt centrats en productes dependents del transport marítim a llarga distància. Podien ser granels líquids, com ara petroli, o productes que es transporten en contenidors. Els granels líquids necessiten vaixells especialitzats, i els contenidors també. En tots dos casos, no hi havia prou capacitat de transport disponible en els llocs oportuns i en els moments oportuns. Aquests colls d’ampolla generaven increments de preus derivats d’unes escassedats transitòries. El BCE es resistia a incrementar els tipus d’interès convençut que els colls d’ampolla es dissoldrien sols i els preus tornarien a la normalitat.
La guerra d’Ucraïna ha capgirat completament el panorama de la inflació, especialment a l’àrea euro, que és la que ens afecta immediatament. Alguns preus, que pesen molt en el càlcul de l’índex de preus al consum (IPC), com els dels combustibles usats per al transport i els usats per a la calefacció domèstica, que a Europa procedeixen en una mesura rellevant de Rússia i d’Ucraïna, així com els cereals i llavors i els seus derivats (oli de girasol, per exemple), estan pujant molt, i a gran velocitat. Això impacta sobre els IPC, que són la mesura de la inflació. El BCE avisa que els increments de preus ja es poden qualificar de permanents i no transitoris i que retirarà els estímuls monetaris.
Hem d’anar amb compte. La inflació perillosa és la que té un fonament estrictament monetari: que els preus pugin perquè hi ha molt diner disponible. Aquesta és la inflació dolenta. S’ha d’evitar per tots els mitjans possibles. Genera tensió social, amb guanyadors i perdedors dins de cada societat. Quan la inflació es desperta és molt difícil aturar-la. Molts països han viscut episodis desagradables d’inflació descontrolada. És això el que està passant? Crec que no. Pot arribar a passar? Sí, sens dubte. Quan podrem dir que passa? Quan els salaris pugin per compensar les pèrdues de poder adquisitiu, i quan els preus d’un producte pugin perquè han pujat els preus dels seus factors de producció. Com podem evitar la inflació “dolenta”? Aïllant els preus que pugen per escassedat temporal i no pretenent compensar, amb altres increments de preus, l’empobriment que ens causen.
I és que no podem confondre inflació amb canvis dels preus relatius. Ara pugen alguns productes –energètics i alimentaris– per la guerra d’Ucraïna. Però simultàniament d'altres estan baixant. Segons les darreres dades de l’INE baixen “vestit i calçat” i “comunicacions”, no es mou “ensenyament” i gairebé no es mou “medicines”. Fins i tot “lleure i cultura” té un comportament molt moderat. Hi ha un canvi de preus relatius. Per impactes polítics, militars i logístics, uns productes esdevenen molt més escassos o molt més demanats. No podem compensar l’empobriment que ens produeixen. Generarà inflació. Crearà una espiral inflacionària. Només podem incrementar la nostra productivitat. Això consisteix en estalviar els productes més cars –els més escassos, que són els que pugen més de preu– i concentrar-nos en consumir els més barats –els més abundants–. Fixem-nos que entre els que pugen menys o que baixen hi ha les comunicacions, l’ensenyament, les medicines, el lleure i la cultura. Vet aquí el camí: més ensenyament, més comunicacions, més lleure i cultura i menys energia.
Això ja ha passat altres vegades. La primera crisi del petroli –la de 1973 i 1974– va ser superada brillantment per països com Alemanya i el Japó, que van entendre que s’havien empobrit i que havien de prescindir de tant consum de petroli com fos possible. En canvi, les activitats intensives en coneixement eren l’alternativa. Van desplegar sectors intensius en coneixement i van sortir més rics de les crisis del petroli.
No vulguem compensar empobriments de país amb endeutament col·lectiu. És una recepta per al desastre. Si el gas i el petroli són més cars n’hem de consumir menys. No entro, aquí, com ho mereixeria, en el fet que hi ha actors domèstics que surten beneficiats de l’encariment del gas i el petroli. Això ho hem d’evitar perquè és molt pervers i genera desigualtats internes injustificables.
