Infàncies robades: des de Gaza fins a casa nostra

Infàncies robades, governs sense escrúpols. Així es resumeix la realitat que vivim: infants massacrats sota les bombes a Gaza i infants abandonats a les vores del sistema a casa nostra.

Cada matí ens desperta un nou cop a la consciència col·lectiva: notícies que relaten la vulneració sistemàtica dels drets humans dels infants. Les imatges que arriben de Gaza són insuportables: nins i nines morts sota la runa, mares que ploren per fills que s’han apagat per manca d’aliments i medicines, famílies desmembrades per la violència i la deshumanització. La infància és atacada com a estratègia de guerra, de manera intencionada i perversa, amb l’objectiu de condemnar un poble a la desaparició del seu futur.

Europa, davant això, no pot restar impassible. Les crides als governs europeus perquè actuïn amb contundència no són només necessàries: són un imperatiu ètic. Dir prou, exigir que s’aturi la barbàrie, és el mínim que podem fer. Perquè no hi ha res més inhumà que robar la infància en nom d’interessos polítics o militars. No és una qüestió d’ideologia, sinó de dignitat humana.

Tanmateix, seria massa fàcil assenyalar només els horrors que passen lluny i girar la mirada davant les vulneracions que tenen lloc molt més a prop. A casa nostra també hi ha infants víctimes de l’abandonament i de la manipulació política. Parlam dels menors migrants, aquells que fugen de la fam, de la violència i de la mort als seus països d’origen. Infants que han recorregut milers de quilòmetres sols, sovint exposats a tota mena d’abusos i perills. Quan finalment arriben al nostre país, no troben l’acollida que mereixen, sinó la desconfiança i l’estigma. Són etiquetats amb un acrònim deshumanitzador –“menas”– que els converteix en objectes burocràtics i, el que és pitjor, en armes llancívoles dins el debat polític.

No podem oblidar que parlam de nins i nines. No són estadístiques, no són problemes de seguretat ni xifres de repartiment: són persones menors d’edat que han patit experiències que molts adults no resistiríem. Reduir-los a una sigla és negar-los la condició humana. I utilitzar-los com a moneda de canvi en disputes polítiques és un atac frontal als seus drets més fonamentals.

És evident que la qüestió migratòria és complexa i requereix polítiques valentes, coordinades i ambicioses. Calen recursos, planificació i una mirada a llarg termini. Però hi ha una línia vermella que no es pot traspassar: els infants no poden ser convertits en titelles al servei de la confrontació partidista. El seu benestar i la seva protecció haurien de situar-se per damunt de qualsevol càlcul electoral. Ells no s’ho mereixen i nosaltres, com a societat, no ens ho podem permetre.

La història recent ens ha demostrat que, quan hi ha voluntat política, els recursos apareixen. Durant la pandèmia de la covid-19 es varen habilitar, en qüestió de dies, residències d’emergència, espais d’acollida i recursos extraordinaris per atendre persones vulnerables. Ningú va qüestionar que fos necessari, i es va fer perquè la situació exigia rapidesa i compromís. Per què ara, davant l’arribada de només 49 infants, el Govern de la senyora Prohens diu sentir-se desbordat? De veres hem de creure que les institucions no tenen capacitat per acollir-los amb dignitat? O més aviat hem d’entendre que es tracta d’una estratègia calculada per mantenir-los al centre de la polèmica i utilitzar-los com a eina d’enfrontament amb el govern d’Espanya?

Aquesta actitud és inacceptable. La infància no pot ser mai objecte de disputa política. Els poders públics tenen l’obligació legal i moral de protegir-la, i la societat té el deure d’exigir-los-ho. No hi ha excuses possibles. Si es varen poder generar recursos en temps rècord per una emergència sanitària, també es poden generar per una emergència humanitària. La diferència no és de capacitat, sinó de voluntat.

I, davant això, només hi ha una opció possible: aixecar la veu, denunciar la injustícia i reclamar acció immediata. Perquè el dret a una infància segura, digna i plena no és negociable. I perquè cada vegada que una societat gira la cara davant la vulneració dels drets dels infants, renuncia a la seva pròpia humanitat.