19/03/2022

Inèrcies

3 min
Inèrcies

Els estrategs d’ERC tenen una teoria que diu que la calma els dona vots i el rebombori els en pren. Això explicaria la prudència pertinaç de Pere Aragonès i les declaracions previsibles, sense suc ni bruc, dels seus portaveus, obsedits en no cometre errors. Aquesta manera de fer fa que les enquestes els afavorexin, però no gaire, i que el plus presidencial no acabi de consolidar la figura d’Aragonès. Últimament, però, la contenció s’ha trencat amb dues exhibicions de fatxenderia: la del conseller Cambray, d’Educació, que ha intentat fer un cop d’autoritat desafiant els sindicats de mestres; i la de Gabriel Rufián, que ha carregat contra la diplomàcia paral·lela de Waterloo. Tots dos han hagut de rectificar. Rectificació a mitges, tot sigui dit. Rufián s’ha disculpat per les formes, i Cambray s’ha empassat algunes decisions unilaterals per acontentar els vaguistes, tot i que, amb murrieria, s’ha mantingut ferm en l’afer del calendari, per mirar de posar en evidència que és aquesta qüestió, i no cap altra, la que explica la fúria dels sindicats.

Respecte a Rufián: per a Esquerra, tenir un dirigent amb pes mediàtic a qui no li fa por que li diguin botifler és un actiu. No ho és tant que parli amb lleugeresa d’un afer que pot tenir conseqüències judicials per als implicats. La solidaritat independentista s’ha de mantenir quan la repressió de l’Estat fa acte de presència. És el mínim exigible. Però l’afer de fons tampoc no es pot obviar: el govern català no pot tenir una consellera d’Exteriors (de Junts!) mentre el Consell per la República nomena un “ministre lliure d’Exteriors” que no respon davant de cap òrgan democràtic. ERC hauria d’haver frenat aquest intent de diarquia, encara que sigui una ficció, encara que les enquestes els diguin que és millor deixar que els seus socis es desgastin sols. Un govern ha de manar; ha de demostrar que mana.

Això també val per a Cambray. El diàleg és un valor democràtic, però a Catalunya -fins i tot en la Catalunya d’esquerres- el valor que està en crisi no és el diàleg, sinó el principi d’autoritat democràtica. La Generalitat, des del 2017, pateix una erosió com a representant dels interessos generals. El dret de vaga és sagrat, els interessos corporatius són respectables, però en cas de conflicte el Govern té l’obligació de prendre decisions pensant en tothom. Si ERC vol reforçar-se a través de “la gestió del mentrestant”, ha d’aprendre a gestionar també el descontentament sectorial. I gestionar no vol dir només apaivagar.

ERC pot pensar que la simple inèrcia li juga a favor. Però és un partit independentista, i la “gradualitat” vol dir anar de mica en mica... però endavant, i no enrere. L’últim CEO ha situat en avantatge el no amb un 52,3%, un “màxim històric” segons he llegit a l’ARA (que jove s’ha de ser per pensar que la “història” comença el 2010). El sí es queda en un 40,8%, una dada que ha entusiasmat tots els cínics que van fer el possible per impedir que en lloc d’enquestes féssim un referèndum, beneint fins i tot la violència policial i judicial. Per a mi, aquestes dades representen, malgrat tot, un valent desafiament a la repressió de l’Estat. Després de tot el que ha passat aquests quatre anys, un exigu 52,3% defensa la pertinença a Espanya. I un tossut 70% defensa el dret de Catalunya a decidir sense ingerències. Però no m’enganyo: la baixada del sí també reflecteix impotència (la independència és impossible), por (el preu en termes de repressió és massa alt) i disgust (els independentistes només es barallen). Si es vol capgirar la tendència, ERC no en té prou jugant a no cometre errors.