Immigració i llengua
Fa un mes vaig publicar un article on afirmava que, malgrat que la immigració és el més important que ens està passant com a societat, el discurs dominant sobre aquest fenomen es caracteritza per un bonisme ingenu que celebra la multiculturalitat però tanca els ulls a les dificultats que planteja. Fent referència a la crisi d’habitatge, feia notar que procurem evitar relacionar-la amb el fet que Catalunya hagi passat de sis a vuit milions d’habitants en un temps rècord. El mateix passa amb l’escola o amb les infraestructures, de manera que els comentaris sobre la brutal caiguda dels resultats escolars o l’escassedat d’aigua rarament esmenten aquest fenomen demogràfic.
Per contra, avui toca celebrar que el Pacte Nacional per la Llengua, solemnement signat el passat dia 13, no hagi caigut en aquell error.
Recordem que, un mes abans, la publicació de l’última Enquesta d’Usos Lingüístics, que elabora l’Idescat amb periodicitat quinquennal, havia fet saltar l’alarma en detectar que “el català ja només és la llengua habitual d’un terç dels catalans”.
Gràcies a aquesta enquesta coneixem amb precisió la salut de la llengua catalana des de l’any 2003. Les xifres anteriors de què disposem són més imprecises, però sabem que entre 1975 i 2000 la població es dividia de manera molt estable en una meitat de catalanoparlants habituals i una meitat no catalanoparlant. Aquesta segona meitat, al seu torn, es dividia en funció de l’edat en un grup minvant de persones cada cop més grans que amb prou feines l’entenien i un grup creixent de persones més joves –els fills dels anteriors– que no hi tenien cap problema de comprensió ni oral ni escrita tot i que s’hi expressessin amb dificultat. A partir de l’any 2000 aquesta evolució lleument optimista s’ha trencat en perjudici del català, de manera que el primer 50% s’ha reduït progressivament fins al 33% de l’última enquesta.
En aquest context, és molt de celebrar que el Pacte –un document de 133 pàgines– faci dues coses inèdites a Catalunya en un document oficial. La primera, establir una relació causal entre un problema social –la minorització de la llengua catalana– i la immigració; la segona, relacionar aquest fet demogràfic amb el mercat de treball. A alguns això els semblarà poc; a mi em sembla molt perquè concedeixo molta importància a les idees i perquè percebo que a Catalunya resulta pràcticament impossible un debat assossegat sobre la immigració.
Lúcidament, el Pacte posa de manifest que la caiguda de la proporció de catalanoparlants –el pas del 50 al 33%– no ha estat deguda més que marginalment a una caiguda del nombre de catalanoparlants habituals. Així, si el 2003 el nombre de persones majors de 15 anys que declaraven que la seva llengua inicial havia estat el català era de 2,04 milions i els que declaraven que era la seva llengua d’ús habitual eren 3,01 milions, avui aquelles dues xifres són, respectivament, 2,0 i 2,94 milions. Aquesta lleu disminució es deu al fet que a Catalunya –com en moltíssims països d’arreu del món– el nombre de defuncions supera el dels naixements. Descartada la pèrdua de parlants, la conclusió és que la caiguda de la proporció de catalanoparlants es deu fonamentalment –encara que no exclusivament– a la immigració, que es dispara justament a partir de 2000. En aquest sentit, el Pacte destaca que el 40% de la població catalana entre els 25 i els 45 anys ha nascut a l’estranger. El Pacte posa en context aquesta xifra, esmentant que en el nostre entorn es mou entre el 31% d’Àustria o Suècia i el 15% de Finlàndia, amb un 17% a França.
La segona cosa que fa el Pacte és relacionar encertadament el flux migratori amb el mercat laboral, afirmant que “el model socioeconòmic que tria cada societat és la base de la seva evolució sociolingüística”. Casualment, aquesta mateixa setmana ha estat notícia que el primer ministre britànic ha declarat que durant anys s’havia dit als empresaris que contractessin immigrants poc pagats, i que això s’havia d’acabar, entre d'altres, per raons lingüístiques.
Catalunya no és el Regne Unit, però això no significa que no disposem d’eines per modular la immigració, i la prova és que al País Basc només el 13% de la població entre 25 i 45 anys ha nascut a l’estranger. Arran de la signatura del Pacte, el president Illa ha declarat que “ens comprometem a fer que el català continuï formant part de la columna vertebral de la nació catalana”. Ser conseqüent amb aquesta voluntat exigeix que la Generalitat s’impliqui en l’erradicació de l’addicció de Catalunya a la mà d’obra barata, que és, sens dubte, la causa més important de la minorització del català. I la Generalitat, més enllà del Pacte, té eines per aconseguir-ho.
