17/05/2021

La imatge que eviten els magazins matinals

Des de fa tres setmanes els magazins matinals persegueixen amb molt d’interès el cas de les dues nenes segrestades i possiblement assassinades pel seu pare a Tenerife. L’empatia amb el patiment de la mare, el component de terror del cas i el suspens de la recerca generen una gran expectativa en l’audiència. Les notícies de desaparicions de criatures resulten molt efectives. Es converteixen en un thriller basat en l’especulació en què tots fan de detectius per lligar caps sobre el que pot haver passat. La prova radica en el fet que els dos magazins matinals estrella a Espanya, Espejo público i El programa de Ana Rosa, aborden la notícia sempre a la mateixa hora. Es tracta, per tant, d’una informació sotmesa a la competitivitat mediàtica i això vol dir que els continguts visuals i emocionals es porten als extrems per esgarrapar el màxim d’espectadors a la cadena rival i guanyar la batalla de l’audiència. Tots dos programes utilitzen com a esquer un petit requadre amb imatges vinculades a la desgràcia per recordar que el cas es tractarà en els propers minuts. Un cop aprofundeixen en els detalls de la història es forma un cercle viciós a partir de dos elements bàsics: esperança versustragèdia. O el que és el mateix, el clàssic Eros i Thànatos. S’elabora un crescendo narratiu al voltant de la fe en un final feliç, uns missatges de positivitat tòxica per encobrir la truculència del cas, un romanticisme al voltant del patiment d’una mare que somia en un miracle i, arribats a un clímax inversemblant, comença la degeneració: tots els detalls tràgics, morbosos, negatius i luctuosos que desfan l’esperança creada i ens preparen per al moment de la mort. 

El llenguatge utilitza eufemismes que l’espectador entén per l’experiència televisiva adquirida amb els anys. Per exemple, quan es parla demisteriosas bolsas” sempre s’infereix que hi ha els cadàvers a dins. El programa inclou una música de terror que pràcticament no és perceptible d’una manera conscient però que genera un estat d’ànim d’inquietud a l’espectador. La narrativa es basa en una súplica constant a l’audiència per ajudar a trobar unes nenes. I així s’estimula la sensació d’impotència i ansietat d’aquells que miren el programa perquè no poden satisfer allò que la televisió els demana.

Cargando
No hay anuncios

Però el més pertorbador és com l’experiència televisiva ha convertit les fotos en pantalla de criatures desaparegudes en un missatge associat a la mort i no pas en un recurs per ajudar a salvar-les. Els magazins divideixen les pantalles en múltiples plans per incloure-hi la foto terrorífica del segrestador/assassí, que alternen amb altres imatges. Les escenes dels llocs del crim, els col·laboradors, els corresponsals i les víctimes s’intercalen en un calidoscopi visual morbós. Sovint mostren en paral·lel les fotos de les criatures i les del seu botxí, que, per contrast, el bé i el mal, subratlla la crueltat. Pot semblar una ruleta caòtica i aleatòria d’imatges en bucle, però hi ha dos plans que mai se simultaniegen en pantalla: la foto de l’assassí i el primer pla de la presentadora. No és casualitat.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió