Fa uns mesos, quan es començava a intensificar l’arribada de pasteres procedents d’Algèria a les costes de les Balears, em telefonaren de Ràdio Illa, de Formentera, per entrevistar-me sobre el tema. La primera pregunta ja definia el sentit de l’entrevista: està consolidada la ruta migratòria entre Algèria i les Balears? La meva resposta va ser una mica rampant: i tant que sí! De fet, fa gairebé dos segles aquesta ruta està consolidada.
D’ençà de la colonització francesa d’Algèria, un territori gairebé a la mateixa distància de les Illes que la península Ibèrica, el país nord-africà es fa convertir en una destinació prioritària dels emigrants espanyols de l’àrea mediterrània. Cada vegada que hi havia una crisi agrària, l’emigració era el principal mecanisme d’autoregulació de la població i de les seves necessitats. L’èxode més important fou amb la crisi de la fil·loxera, que va posar fi a la majoria dels cultius de vinya, vitals per a la subsistència del camp illenc.
Fins i tot ens podríem remuntar més enrere en el temps, com quan els mallorquins foren enviats pel rei Ferran d’Aragó a Bugia, a la costa algeriana, a fer la guerra. Com que el rei no els va pagar, els supervivents es varen guardar les armes que feren possible la revolta de les Germanies, ara fa 500 anys. La ciutat algeriana, per cert, és el mateix lloc on Ramon Llull, un parell de segles abans, havia predicat en àrab, i mantingut una disputa amb els savis de la ciutat a principis del XIV, recollida a la seva obra escrita.
A finals del segle XIX la colònia espanyola més important a Algèria era la dels menorquins, que eren devers 20.000. Cada vegada que un vaixell de la metròpoli francesa passava per l’illa, s’hi enrolaven menorquins i menorquines a la recerca d’una vida millor. També hi havia gent de les altres illes, com també alacantins, almeriencs, murcians… Albert Camus, el famós escriptor, considerat un pied-noir pels francesos (un algerià emigrat a la metròpoli francesa) era en realitat un descendent de menorquins, com menorquins són també els personatges de la seva novel·la L’Estranger. A Algèria es continua parlant el patouet, o ‘maonès’, el dialecte del català parlat pels descendents de la comunitat menorquina al país.
Ja en el segle XX, Damià Ferrà-Ponç dona comptes de l’emigració dels campaneters (com la de molts altres mallorquins) cap a Algèria a la postguerra, a les dècades dels anys 40 i 50. Partien exactament dels mateixos llocs (com ara les platges i cales de Santanyí i Campos) on ara arriben les pasteres carregades de migrants algerians i africans fugint de la fam, les guerres i la persecució. L’anomenat estraperlo també el podem emmarcar aquí: en Joan March s’hi va fer ric amb el control de la ruta, però la majoria d’illencs feien servir la ruta per pura subsistència.
En qualsevol cas, allò cert és que aquest segle aquella antiga ruta s’ha reactivat, però en el sentit contrari, d’Algèria cap a les Balears, per motius obvis. Especialment a partir del 2022, quan es trenca l’acord d’amistat amb Algèria pel conflicte amb el Sàhara, amb el canvi de la posició històrica del regne d’Espanya. També ha canviat en els darrers anys la composició de la gent que s’hi embarca, majoritàriament algerians joves i persones de tota edat i condició d’altres països africans, que han travessat mig continent en condicions de màxima precarietat i violència. En els darrers mesos fins i tot hi arriben persones de Somàlia, a més de 8.000 quilòmetres del nostre arxipèlag… No ens podem ni tan sols fer una idea del que representa això, i que totes aquestes experiències es redueixin, en el millor dels casos, a meres xifres sense ànima. Molts l’han deixada, pel camí. Molts, també, fins i tot hi han deixat la vida.
Perquè la ruta entre Algèria i les Balears és una ruta d’esperança per a molta gent que avui pateix tant o més que els illencs en el passat. Però també és una ruta de mort: més de 328 víctimes en els primers cinc mesos d’enguany, més de 500 l’any passat, i tantes altres desaparegudes, tal com ha denunciat Helena Maleno, Doctora Honoris Causa per la UIB.
Esperança i mort dansen de la mà en aquesta ruta, però això podria ser del tot evitable. Perquè més enllà de l’alarmisme polític i mediàtic i de la criminalització racista, la resposta a tot plegat hauria de ser per damunt de tot humanitària. Reconeixent un fet que ve d’enrere, atenent les persones que hi arriben dignament i combatent els discursos d’odi que posen el focus sobre aquells que no són més que un flaix que ens recorda el nostre propi passat recent. Si som capaços d’acollir vint milions de turistes, però protestam perquè no volem cuidar 49 infants, o ens queixam per haver de rescatar i tractar amb un mínim de dignitat gent que (convé recordar-ho) just passa per aquí unes hores, perquè ni tan sols som la seva destinació final, ens ho hem de fer mirar. Però molt.
