04/11/2023

"Il gattopardo", novament

4 min
El líder del PSOE, Pedro Sánchez, al comitè federal del partit

MadridEls experts en història del cinema i els aficionats a les ciències socials no necessiten conèixer la llengua italiana per identificar ràpidament l'origen d'aquesta frase: "Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi". Ho heu encertat, és el passatge més conegut de la pel·lícula de Luchino Visconti Il gattopardo. Qui diu que "si volem que tot segueixi com està, necessitem que tot canviï" és Tancredi Falconeri (Alain Delon), nebot del protagonista principal, el príncep Fabrizio Corbera (Burt Lancaster), un aristòcrata sicilià que contempla la fi d'una època en els anys del Risorgimento, els de la unificació d'Itàlia. És relativament freqüent que les etapes de convulsió recordin l'obra de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, portada al cinema per Visconti amb esplèndids resultats, per la producció espectacular i els diàlegs brillants, ja sigui a l'interior dels palaus –torneu a veure la llarga seqüència del ball, si us plau–, o al bell mig del paisatge sicilià.

Empès per aquest reflex de comparar la vida que passa amb els millors moments d'exposició cinematogràfica, aquests dies m'he deixat portar per la idea que tornem a conèixer una experiència gattopardiana amb les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez. Qualsevol dels actuals dirigents del PSOE que han donat suport al líder socialista –és a dir, tots menys Emiliano García-Page, el president de Castella-la Manxa– podrien subscriure la frase dirigida per Tancredi al príncep Fabrizio. En algunes de les coses dites en el darrer comitè federal del PSOE –i sense necessitat de parafrasejar-les– podem reconèixer la idea que cal que tot canviï –per exemple, l'amnistia primer negada i ara proclamada– perquè al final de l'operació resulti que tot el que és realment estructural ha quedat més o menys igual. Compte, i no dic que com a poble no hàgim d'acceptar-ho. La Constitució no ha esgotat les seves potencialitats. El que no permet, clarament, és qualsevol sortida que pugui assemblar-se a l'exercici del dret d'autodeterminació.

Feta aquesta precisió, si seguim amb les comparacions, l'escena més impactant de la mencionada reunió del màxim òrgan del PSOE entre congressos va ser la dels dirigents socialistes posats en peu, com un sol home, o una sola dona, aplaudint Pedro Sánchez després que digués que acceptava l'amnistia "en interès d'Espanya". A veure si ens entenem. El PSOE és un partit de tradició jacobina. La negociació per permetre la investidura del seu líder respon a una situació de necessitat. Mai hauria passat en aquests termes en un altre cas. I això explica el llenguatge genèric i la inconcreció dels textos coneguts fins ara. El que s'ha pactat entre el PSOE i ERC és, sobretot, una declaració de bona voluntat, amb diverses apel·lacions a negociar amb "bona fe". Després de tot el que va passar el 2017 i en anys posteriors, fins als indults del 2021, fiar-ho tot a la bona fe té molt mèrit per les dues parts.

L'acord PSOE-ERC

Això no vol dir que l'aposta hagi de sortir malament. Però implica que s'ha perdut molt de temps, que les parts haurien d'haver arribat a les mateixes conclusions ja fa molt, i haver-nos evitat molts incidents en el recorregut. Resulta obvi que el Procés no era una simple reclamació competencial i financera. I ara el que acompanya l'amnistia és el traspàs de Rodalies i la condonació de 15.000 milions de deute a Catalunya. Són acords importants, sens dubte, que reforcen l'autogovern i la millora dels serveis públics. Però pel que fa a les reivindicacions sobiranistes el pacte queda lluny del que denuncia l'oposició. El discurs del PP i Vox en aquest aspecte resulta molt coix. És difícil creure que la unitat d'Espanya està en perill per les clàusules que fan referència a l'existència d'un conflicte polític entre Catalunya i la resta de l'estat espanyol i a les vies escollides per tractar de canalitzar-lo i resoldre'l.

Són molt importants, en aquest sentit, els quatre punts que es destaquen a l'inici del text de l'acord amb ERC com a principis que l'inspiren. Es fa referència al reconeixement de l'existència d'un conflicte polític sobre el futur de Catalunya. Es parla de la necessitat de desjudicialitzar aquest conflicte i de "dialogar sobre possibles solucions en un marc de negociació equilibrat per totes les parts trobant les vies polítiques i democràtiques per a la seva resolució".  S'afegeix que les solucions a què s’arribi han de respectar "el principi de seguretat jurídica i els procediments i ordenament democràtics", tot això en un marc de compromís amb "els drets humans, civils i polítics". El PSOE ha llegit aquests enunciats com la confirmació que qualsevol iniciativa unilateral queda, per tant, com a signe d'un passat al qual no s'aspira a tornar.

La negociació amb Junts

Més complicada està sent la recta final del diàleg amb Junts. Els socialistes volien accelerar aquesta setmana, però en el fons no s'han sorprès de la frenada de Puigdemont. És obvi que prefereixen la imatge del ministre de la Presidència, Félix Bolaños, assegut al voltant d'una taula amb el líder d'ERC, Oriol Junqueras, en un escenari neutre, a la del número tres del PSOE, Santos Cerdán, amb l'expresident de la Generalitat sota una fotografia de les urnes de l'1 d'Octubre. Però compte amb voler estirar massa la corda. El govern espanyol no vol de cap manera anar a unes noves eleccions, però té la convicció que Junts tampoc, per la senzilla raó que tampoc li convé. Per tant, atribueixen en part el retard a un desig de protagonisme en la negociació, a la necessitat d'aprofitar una oportunitat de pacte que, més o menys limitat, no té alternativa possible a la vista.

En aquest context d'última etapa d'una negociació que ha trencat els esquemes preexistents, també crida l'atenció que la mobilització de la dreta judicial hagi sigut prèvia a la reacció de la dreta política davant els avenços de les converses del PSOE amb ERC. És difícil creure que el PP vulgui la despolitització de la justícia quan els seus afins els fan el paper d'avançada per les seves iniciatives. El que queda més clar que mai és per què porten cinc anys ocupant el Consell General del Poder Judicial amb el mandat caducat.

stats