'Horror vacui'
Amb l’arribada de l’estiu i l’oficialització de la normalitat prepandèmica, el tema preferit dels mallorquins és la tremenda saturació de l’illa i els efectes i conseqüències que se’n deriven. És de bon to, a més, incloure en les converses anècdotes personals i expressives comparatives que documentin pericialment les dimensions i evolució del fenomen. Sigui com sigui, sempre ha de quedar clar que la saturació només és atribuïble als altres. Nosaltres viatjam, visitam, nedam, conduïm, navegam, compram, anam a un concert o de compres, sortim a sopar... però no saturam, perquè la saturació, per definició, és la molesta sensació que provoquen els altres.
En qualsevol cas, no es pot dir que la saturació sigui un endemisme mallorquí o estrictament circumscrit a Gimnèsies i Pitiüses. Són molts els territoris “fora Mallorca” que comparteixen la mateixa sensació i és habitual que la premsa local il·lustri profusament la part alíquota que li pertoca. Barcelona i Venècia varen ser pioneres en la matèria però ja queden pocs indrets indemnes.
I no és estrany, perquè la saturació no és exactament una 'sensació', sinó una realitat ben tangible: els darrers 50 anys la població mundial s’ha duplicat (de 3.690.000 a 7.996.000 milions d’habitants), mentre que les persones migrades han augmentat un 300% (de 90 a 281 milions). Paral·lelament, el turisme ha tingut un creixement exponencial: l’any 2019 el món va suportar el pelegrinatge de 1.454 milions de turistes.
En qualsevol cas, recoman vivament no visitar la web Countrymaters, on un rellotge de població mundial a temps real desincentiva qualsevol pla de cap de setmana, especialment els relacionats amb la reproducció humana.
L’escàndol davant la saturació que patim i patirem és, per tant, justificat i raonable. Hi planeja, però, una certa contradicció: lamentam amargament el col·lapse, però hi contribuïm decididament; ens queixam airadament de la insostenibilitat del model, però, al mateix temps, propiciam i exigim un creixement permanent.
És cert que avorrim la saturació, però manifestam un acusat horror vacui, que ens manté en activitat permanent: esports, vida social, activitats extraescolars, esdeveniments culturals, compres, reformes, tecnologia, gastronomia, excursionisme, reunions, reivindicacions, hores extres... Qualsevol cosa abans de quedar tranquil·lament a casa a passar l’horabaixa.
Molts dels mitjans de comunicació que alerten de la saturació, sovint l’alimenten: guies d’oci, especial motor i nàutica, seccions de viatges i excursions, agenda del cap de setmana, llocs secrets per visitar, top restaurants, concerts imprescindibles, pequeagenda, el darrer smartphone, la millor posta de sol... És molt complicat evitar-ho. De què viuríem? En què consistirien els programes electorals? I, encara més greu, de què parlaríem? Què podríem penjar al Facebook?
És vera que no és senzill, però una mica sí que ens hauríem de tranquil·litzar. I repensar-nos col·lectivament i individualment. Per ventura trobaríem a les nostres vides moltes coses prescindibles, que ens fan més nosa que companyia, i podríem replantejar el moviment multiformement accelerat en què ens hem instal·lat.
L’'horror vacui' regeix la nostra percepció del temps i ens fa hiperactius, hiperproductius, hiperconnectats i propensos a la infoxicació. No sabem estar aturats: la quietud ens inquieta. Necessitam distraccions i estímuls constants i un dissabte sense plans és una anomalia. O, pitjor encara, un fracàs.
L’espai també pateix el nostre horror vacui. I molt especialment el de les autoritats municipals, que sovint se senten obligades a fer “millores”. Les rotondes de la xarxa viària mallorquina han estat víctimes preferents, però també qualque centre històric. O les placetes descambuixades i mig salvatges que hi solia haver a les foranes dels pobles, amb el trespol de terra i un cobricel de pinassa, i ara rigorosament uniformades i pavimentades. I amb necessitats de neteja i manteniment abans inexistents. És llàstima perdre espais tan singulars per la inefable necessitat de “fer-hi cosa”.
El silenci és sens dubte un dels vacui més damnificats pel nostre desfici. Pels motors i clàxons, per descomptat, però també per la festa, la cridòria i la música omnipresent. La gran banda sonora d’aquests 'feliços' anys 20, generosament compartida a platges, botigues, bars, carrers... Santa Catalina i s’Arenal ja han esdevingut manifestament inhabitables, però no en tenen l’exclusiva. I moltes vegades els decibels tenen cobertura institucional i responen a qualque iniciativa municipal de promoció comercial, esportiva, juvenil... Un tardeo solidari, la tómbola anual, un 'vermut' amb cinc hores ininterrompudes de megafonia... Una altra forma d’horror vacui? Pot ser. En qualsevol cas, un horror.
Nanda Ramon és professora
