Horitzons de vida

Ens tornam a trobar a les portes de la tardor, no encara amb la suficient perspectiva per mirar d’enfora un estiu extrem en molts aspectes i que, vista l’afluència de visitants i la calor xafogosa, una diria que té intenció de persistir.

L’estiu és sempre un parèntesi, pel que sigui. Són mesos intensos, no lineals, un pic on tot excedeix les dimensions habituals (per bé i per mal). Un cop acabat –malgrat que no encara–, tot sembla que retorna al curs habitual. Tanmateix, però, enguany no serà, previsiblement, del tot així. Malgrat que els nines i les nines tornin a escola, es reprenguin les hores habituals de feina, es retorni als dies més curts, sabem cert que en aquesta tardor haurem de fer front a una realitat, més enllà de les dimensions de la nostra illa, que ja ens afecta i ens afectarà d’una manera clara i evident, i que potser no hem volgut mirar de front en el parèntesi estiuenc. El retorn a la normalitat ja no serà tan normal, i és que els que prediuen l’economia global saben que no hi cap ja la circularitat, ni la sostenibilitat, en un entramat que s’enfonsa. Mentre aquí, mirant-nos el melic com si fóssim l’epicentre del món, es parla d’economia circular, de sostenibilitat dels hotels, de la problemàtica dels aparcaments il·legals en sòl rústic, de la pressió de l’aeroport, i de les grans inversions de luxe que comencen a materialitzar-se a l’illa, de l’excés de cotxes, persones, turistes, etc. (problemàtiques preocupants i no menors), una mica més enllà s’estan conformant totes les condicions d’una tempesta perfecta: la intensificació real i plausible de les conseqüències, inevitables ja, de la crisi climàtica; l’escassetat d’energia i materials; els conflictes geopolítics que genera; la dependència de les cadenes globals de producció; les lluites per l’acaparament del sòl fèrtil a escala global; els avanços de posicions i discursos feixistes, racistes, masclistes... un escenari que podria ser extremadament violent en termes socials en un col·lapse de l’economia global i amb les conseqüències extremes d’haver malmès les regles de l’equilibri climàtic.

Davant aquests canvis que tot això comportarà, inevitables ara ja sí, no hi caben la por ni el desànim. Cal reinventar-se des de baix i col·lectivament per sostenir-nos davant els darrers envits dels que creuen i fan d’aquesta devastació un nou negoci. És el que Marina Garcés anomena el capitalisme de la crisi, i no la crisi del capitalisme. I mentre encara tengui marge per avançar, ho farà, acompanyat de discursos tecnooptimistes, de rentat de cara verd, i amb la complicitat de les inversions i discursos públics, per negar les evidències i intensificar i accelerar aquesta devastació rendible.

Cal, doncs, continuar teixint les complicitats i estructures que des de baix, amb uns altres valors, unes altres prioritats, unes altres maneres d’entendre les relacions –humanes i amb l’entorn no humà–, una altra manera de fer, col·lectivament, sabent que aquí tot està per fer. Des de la simbiosi multiespècie que evoca Dona Harawey per continuar vivint i morint bé, des de les realitats i identitats diverses, des de la dissidència en un món en el qual ja no encaixa la vida digna, la vida bona, la vida en equilibri, la vida inclusiva, amorosa, respectuosa, afable, fàcil, cooperativa, plena i plenament viscuda. Aquest és el far. I no ho exprés com un futurible, dient “aquest hauria de ser el far”. I dic, “continuar teixint” (a l’inici del paràgraf) i no “hauríem de començar a teixir”. I ho dic en present perquè moltes iniciatives ja caminen cap aquí. Que molt poder popular està latent en iniciatives diverses de contestació, lluita i articulació col·lectives, a casa nostra i arreu. Iniciatives que ja es pensen des d’altres maneres de fer, ser, estar i relacionar-nos. Amb les quals bastir estructures que sostenguin la vida des de baix. Cal un compromís ferm i la creença sòlida que, amb la nostra implicació, seran possibles. No ens podem permetre ara que una pagesa o pagès ecològic deixi la producció perquè la demanda no es compromet suficientment per sostenir el seu treball. Ni que un grup de consum, una cooperativa, una ràdio o un diari popular, un teatre, un ateneu o un moviment social ecologista, feminista o veïnal desaparegui. Són moments de tensió, perquè tot està per fer i tot és possible, i això pot generar conflictes. Però les ganes de superar-los, el compromís i la responsabilitat, la voluntat de resoldre-ho des d’altres òptiques polititzades que posin la cura al centre –conscients que per aquí passa, precisament–, construir l’alternativa desitjada, ens han de permetre avançar. I avançar no en cercles dins la roda que ens absorbeix, sinó cap als horitzons veritablement emancipadors i desitjables que ens esperen i que de nosaltres depèn que es consolidin i esdevinguin horitzons de vida.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB