Els homes que ens intenten prendre els carrers

Un senyor gran minva la velocitat del seu cotxe al costat d’una nina de 13 anys i li diu que és molt guapa, i que si vol pujar. Dies abans, aquesta nina estava en un supermercat comprant amb les seves amigues i un home d’uns 40 anys les va mirar amb tanta insistència que les va fer sentir incòmodes. I la setmana anterior, un grup d’homes de cinquanta anys varen escridassar les mateixes amigues en una festa d’un poble i també els varen oferir la seva companyia.

Aquest no és només el repàs que em va fer la meva filla de les darreres setmanes, sinó que és una realitat que la pràctica totalitat de les dones ha viscut en un moment o altre de la seva vida. La primera vegada que es va topar amb una situació semblant, la meva filla tenia uns deu anys. Anava amb el seu patinet a casa d’una amiga que vivia al mateix poble, a només un parell de carrers de distància. Una furgoneta se li va creuar a la calçada i un home en va obrir la porta lateral i li va dir si hi volia pujar. Em va costar un parell d’hores que deixàs de plorar i dies que començàs a estar tranquil·la. Va estar setmanes sense voler anar al carrer, a la plaça, a treure els cans, a cercar el pa. I jo encara sent una ira cega quan ho pens. De fet, vaig estar una temporada fent voltes amb ella per si veia aquell home.

La meva filla és tímida des que va poder-ho ser. Quan era petita, li costava parlar amb els adults i sempre s’estimava més passar desapercebuda en els esdeveniments socials. Un fet com aquell la va marcar, per molt que jo li explicàs que no podíem permetre que li robassin l’autonomia, les estones amb els amics, la llum del sol. En definitiva, la llibertat de moviment, els carrers. Perquè això és el que ens roba el masclisme o, almanco, ho intenta.

“Tranquil·la, que, quan vaig amb les amigues, cridam com unes boges si algun home ens diu res. I si vaig tota sola, surt corrents”, em va dir durant la conversa que he citat al començament d’aquest text. I que no és trist, això? Haver de fer aquest plantejament en lloc de poder estar alegrament en una festa o anar tranquil·la a agafar el tren?

Algú pot pensar que això que explic és exagerat. Però no ho és. És una realitat que es pot observar en qualsevol moment, a qualsevol carrer. Els meus fills, nin i nina, han gaudit de les mateixes llibertats, a les mateixes edats. Però sempre he patit més per ella, perquè ningú no li digués res, perquè no l’espantassin. Ell mai no ha tingut un incident d’aquesta classe, però sí que ha fet el favor a una amiga d’acompanyar-la a casa quan ella estava preocupada i creia que un home l’havia seguit un parell de dies.

Les dones de la meva generació –tenc 46 anys– encara podem recordar què suposava passar per davant d’una obra, plena d’homes que et faltaven al respecte a crits. Pensam que les coses han millorat, i així és. Però que això no ens faci perdre de vista el llarg camí que tenim per recórrer.