Un brot càlid
No recordo un precedent d’una carta oberta d’un president de govern a la ciutadania en termes col·loquials, propis d’una comunicació a amics i coneguts. Sánchez s’ha permès sortir de les formes rígides d’una política que aplaudeix l’agressió i l’insult a l’adversari i que fa de l’empatia traïció. Expressió verbal d’una lluita que es dilucida en el principi de la meitat més u que marca la relació de forces. El canvi de to de Sánchez és una advertència sobre la dialèctica de confrontació que ho redueix tot a la perversa dinàmica dels meus i els altres.
Per un moment, Sánchez, que no és aliè als vicis estructurals de la política, salta aquest cop la frontera de la deshumanització que fa que un president que expressa el seu compromís amb la seva esposa sembli una extravagància. La carta conté una esmena a les maneres de fer de la política i dels poders que s’amaguen, maniobren i imposen la seva influència, una descripció de fins a quin punt es poden arribar a oblidar les normes més elementals del respecte. I és trist que s’hagin de recordar i que es miri amb cara d'estranyesa a qui ho fa. Tant és així que gairebé tots els analistes s’entossudeixen a buscar una sola cosa: l’efecte tàctic. Com si la carta de Sánchez només es pogués entendre com un exercici més d’un personatge reconegut pel seu sentit de l’oportunisme. ¿Ens ha de sorprendre que un president doni mostres de sensibilitat i sentiments (de feblesa diran alguns) com qualsevol persona humana i pugui entrar en crisi? És que només val el model fatxenda d’Ayuso? ¿De veritat algú pot creure que el gest de Sánchez s’ha produït per incidir en les eleccions catalanes? Segur que pot tenir influència perquè és una notícia sorollosa, però que el president hagi escrit la carta per guanyar a Catalunya, francament, em sembla mirar el món per un forat.
El sentit comú diu que Sánchez té dues opcions: la moció de confiança –una manera de referendar la seva aposta– o dimitir, anar-se’n a casa, com a expressió d’una gran decepció. En tot cas, en un moment en què sembla que l’expectativa guanya al soroll, el que s’haurà posat en evidència és que hi ha gent a pinyó fix que no sap què és el respecte i la sensibilitat, com Feijóo, un home sense atributs precisos, que no confegeix un discurs sense l’insult i la desqualificació. Dilluns sabrem en què quedarà tot plegat. ¿Un brot càlid en mig de la sordidesa o una ruptura de conseqüències imprevisibles?
