Històries de migració, històries de vida
Migrar no és mai una decisió fàcil. Fugir significa deixar enrere casa, família i records. Significa arriscar-ho tot per un futur on l’esperança guanya la por. És un acte de valentia i de desesperació alhora. I em deman: què ens ha passat com a societat per no ser capaços de veure això? Per què quan una embarcació carregada de vides truncades arriba a les nostres costes, sovint només veim números i no persones? Dificultats i no històries.
La realitat ha estat enverinada per discursos d’odi que intenten dividir-nos, que construeixen murs en lloc de ponts i que deshumanitzen els que menys tenen i més necessiten. Ens diuen que la migració és una amenaça, que venen a llevar-nos alguna cosa. Però la veritat és una altra: ningú abandona la seva terra si no és perquè no té alternativa. Les persones migrades no són invasores; són mares, pares, infants i joves que cerquen el mateix que tots nosaltres: dignitat, feina i pau. Cada vida perduda a la Mediterrània és una taca indeleble a la nostra consciència col·lectiva, ho hem vist aquests dies amb la mort de vuit persones migrades vingudes en pastera a les nostres costes.
Ho sé perquè jo mateix vaig ser acollit. Record aquella primera vegada que vaig trepitjar Mallorca a només set anys, nerviós i amb més preguntes que respostes. Però també record la solidaritat de qui em va obrir les portes, la comprensió d’aquella família, de qui ens va mirar als ulls i ens va fer sentir part d’aquesta terra. Aquest amor i aquesta empatia van marcar un abans i un després a la meva vida i la dels meus. Em van canviar per sempre. És per això que crec fermament en una societat que abraça, que protegeix i que no abandona ningú.
Les Illes Balears, la terra que m’ha acollit, sempre han estat un territori d’acollida i d’esperança. Som una societat que sap que la diferència no és una amenaça sinó una riquesa. Però avui aquesta essència es veu amenaçada per discursos tòxics. Discursos que intenten fer-nos creure que protegir els drets humans no és una prioritat. Que sembrar la por és més fàcil que abraçar la solidaritat. I, tanmateix, nosaltres sabem que això no ens defineix.
Les persones migrades tenen noms, històries i somnis. Les seves vides són tan valuoses com les nostres. Veure-les com a iguals és el primer pas per posar fi a aquesta deshumanització. El Dia internacional del migrant ens hem de mirar al mirall com a societat i preguntar-nos: què diu de nosaltres que vuit morts a la Mediterrània passin desapercebudes? Som capaços d’acceptar que aquestes vides perdudes són una part del nostre present i del nostre futur compartit?
No podem acceptar aquesta realitat com a inevitable. Hem de dir prou. Prou a la deshumanització. Prou als discursos de l’odi que ens volen dividir. És hora de defensar el dret a emigrar amb la mateixa passió amb què defensam els nostres drets. Perquè allò que ens uneix és infinitament més fort que les diferències que ens volen fer veure. Tots compartim el mateix desig: construir un món on ningú hagi de jugar-se la vida per poder viure.
Jo vull una societat que no miri cap a una altra banda. Una societat que acull, que protegeix i que respecta. Una societat que lluita per un futur digne per a tothom, en què els infants no hagin de ser privats d’una llar, d’educació i d’esperança. Aquesta societat és la que ens defineix com a poble. Aquesta és la societat que podem i hem de construir junts.
En el Dia internacional del migrant, commemorat aquesta setmana, recordem que cap frontera ha de ser més important que una vida humana. Transformem la desesperança en oportunitat, la indiferència en acció i la por en solidaritat. Fem-ho pel present, però sobretot pel futur. Perquè junts, com a societat, podem demostrar que la solidaritat és la millor herència que podem deixar a les pròximes generacions. Feim que aquesta terra continuï sent la terra d’acollida i esperança que sempre ha estat.
