ProfessoraDiuen que el confinament reafirma el que ja érem: els caòtics es desballesten i els disciplinats s’encarcaren. I tots, indubtablement, som el que compram. Si a Espanya es va acabar el paper higiènic i a Itàlia quedaren sense espaguetis del número 3, als Estats Units es va disparar la compra d’armes, amb 1,9 milions d’unitats venudes en només un mes, i Balears va mantenir xifres altíssimes de consum, a pesar de l’enorme crisi sanitària i social.
Ningú neix ensenyat i han fet falta quatre setmanes de confinament per poder parlar dels primers símptomes d’adaptació. Un percentatge important de la població ja s’ha acostumat a viure en aquesta nova dimensió –sense passat i sense futur– i a transitar indefinidament per aquest “aquí i ara” permanent.
Són molts els que confessen que els dies passen volant, que no hi ha temps de fer tot el que voldrien, que no acaben les feines ni abasten els objectius, que no troben el moment de descansar i que, tot i dur gairebé un mes a pany i forrellat, encara no saben què és l’avorriment. La pregunta consegüent és òbvia: què fèiem exactament abans, amunt i avall tot lo dia?
Ara, al bell enmig de la Setmana Santa, tots som a ca nostra sense plans extraordinaris ni cap city break exòtic per penjar al Facebook. I, poc o molt, ja ens hi hem fet. Com quan plou, que no sap tant de greu badar per casa i no fer res de profit; ara que no hi ha “programació” i que ningú pot fer res, és més bo de dur això de no sortir. La desagradable sensació d’estar perdent-se qualque cosa rellevant s’esvaeix.
El canvi impregna fins i tot la postal més minúscula: dues nines que parlen de balcó a balcó, un cotxe solitari que sentim venir d’enfora, la veïnada que saluda el femater, cartes de jugar a escambrit a la saleta... Una vida a l’antiga, com quan érem al·lots.
Però la nova lògica també s’instal·la en les imatges més grandiloqüents: la Seu, descarnadament buida, acull el solemne ofici del Ram; l’hotel del Palau de Congressos es converteix en hospital; les milanes i els helicòpters sobrevolen Palma; els morts parteixen sense comiat...
Sabem que això no és una guerra, però no havíem viscut res que ho semblàs tant: la duresa del front sanitari, el reclutament d’efectius, les ciutats organitzant hospitals de campanya, el ball de xifres, la població civil confinada als refugis, els militars patrullant, l’esgarrifosa gestió dels morts a Nova York o a Guayaquil...
També ens hem acostumat a la incertesa i als finals oberts. Ja no planificam ni intentam tenir-ho tot sota control. No sabem quan podrem tornar a sortir, ni si els nins acabaran el curs, ni si enguany arribaran turistes.
Tanmateix, però, adesiara guaita tímidament el futur, i qualcú s’atreveix a fer pronòstics. I això, com tot, divideix el món en dues castes de persones: les que creuen que després de la crisi veurem néixer una nova humanitat, i les que pensen que veurem una humanitat novament esclafada.
Realment hi ha hagut motius per a l’esperança: les padrines que fabriquen màscares amb la màquina de cosir, els joves que acudeixen a donar sang, els voluntaris que reparteixen menjar i medicaments als majors confinats, les empreses reconvertides generosament, l’espectacular davallada de la contaminació, el trànsit aeri i el renou que recullen els sismògrafs... Però també fets que afebleixen l’optimisme: el robatori o immobilització irregular de material sanitari, la vulneració del confinament –610 actes per desobediència i 12 detinguts en un sol dia a Balears–, la continuïtat de les xarxes d’explotació sexual, la credulitat social davant els rumors falsos, Vox parlant del “virus chino” i defensant les seves dietes perquè “continuen tenint despeses”, els iots de luxe arribant a Palma durant l’estat d’alarma...
I, mentrestant, un exèrcit de peremateus dictaminant incansablement a tort i a dret sobre pandèmies, coordinació logística, macroeconomia i gestió hospitalària. Un que els sent no acaba d’aclarir si el govern ha actuat amb dilació o s’ha precipitat; si ha estat massa contundent o massa permissiu; si oculta o intoxica; si dona massa explicacions o massa poques; si fa llarg o no arriba. Que ho fa malament, vaja. Això sí que queda clar, perquè el fan directament responsable de l’arribada i evolució de l’epidèmia.
L’epidemiologia és caparruda, però, i el panorama d’una pandèmia present als cinc continents, amb un milió i mig de casos, més de 90.000 morts a tot el món i amb corbes d’evolució molt similars en els principals països afectats, escapa de les possibilitats del pèrfid president Sánchez.
A punt de començar una crisi econòmica sense precedents, dues coses horroritzen d’aquest futur que acabarà activant-se qualque dia: la demagògia i la irracionalitat. En això, també, val més la que guarda que la que cura.
