Habitatge, preus, immobiliàries

Comença a molestar-me que a multitud de noticiaris, a l’hora d’informar-nos sobre el futur de l’habitatge a Balears, es demani preferentment l’opinió a promotors i agents immobiliaris. Per descomptat, allò que ens transmeten els esmentats no és més que el decorat dels seus interessos, que podríem resumir que no s’ha de regular res en aquest camp (ni els preus de l’habitatge, ni les vendes a estrangers amb alt poder adquisitiu), i que allò que han de fer els governs és construir habitatges públics o afavorir-ne la construcció privada a preus taxats, amb finançament públic. Allò d'“és el mercat, amics”, però amb una pàtina de correcció política.

És com quan als amos de les grans companyies energètiques els demanen sobre l’encariment dels preus de l’electricitat. Tenen tot un discurs elaboradíssim per explicar-ho, farcit de subterfugis tecnocràtics, no apte per al comú dels mortals. No hi inclouen, per descomptat, els seus beneficis en l’equació, encara que aquests s’han disparat gairebé un 25% en relació amb l’any passat. Però alerta: ells no tenen res a veure amb l’increment de preus, i els seus beneficis i els bonus dels seus directius tampoc. El CEO d’Iberdrola va cobrar l’any passat més de 36.000 euros al dia, i enguany ja ha oferit un bonus de 200 milions als seus executius pels bons resultats. I si el govern decreta –des del sentit comú– un impost que gravi els seus beneficis extraordinaris, igual et munten un cop d’estat, tenen diners per fer-ho (això és una greu disfunció de la nostra democràcia, perquè hi pensem un altre dia).

Tres quarts del mateix amb la banca, amb la pujada dels tipus d’interès –en correlació directa amb les hipoteques i l’esforç que les famílies han de destinar a pagar l’habitatge. Un recordatori: el BBVA guanya un 46% més que l’any passat; el Santander, un 25% més; Caixabank ,un 17,7% més; el Sabadell, un 92% més… Estam parlant de milers i milers de milions d’euros, mentre les classes populars s’empobreixen i precaritzen encara més, en paral·lel.

Idò el mateix passa, amb molta més opacitat pel que fa a les xifres, amb el mercat immobiliari. El darrer informe del CES, per exemple, recull que de 2008 a 2021 hi ha 3.558 empreses més dedicades a les activitats immobiliàries, una activitat que destaca en les estadístiques per la seva “productivitat”, que en realitat no és altra cosa que l’alt nivell de guanys que comporta per als seus gestors. A les Illes, l’hoteleria mou el triple de diners que l’activitat immobiliària, però deu vegades més llocs de treball. Tenim dades sobre les transaccions immobiliàries a ca nostra (que superaren els 6.000 milions d’euros el 2021), però no tant de qui s’embutxaca els beneficis. “Però les administracions també guanyen amb l’impost de transaccions o el de patrimoni”, replicaran. L’Agència Tributària, que sap bastantes coses, recorda que l’immobiliari és el sector que paga un tipus més baix de l’Impost de Societats, poc més del 0,4% sobre beneficis, de mitjana.

Més enllà dels beneficis, la mecànica és tan senzilla com perversa: un immoble venut, una comissió. Com més alt és el preu, més alta la comissió. I així, al desequilibri entre oferta i demanda, hi afegim més desequilibri. Alguns economistes d'això en diuen “productivitat”, i fins i tot ho consideren un valor afegit. Moltes immobiliàries varen desaparèixer amb la crisi anterior, però ni la covid ni la inflació semblen afectar-les. Sí que es percep un canvi de paradigma, cap al luxe, però tota l’escala de preus es veu afectada, dels més alts de l’habitatge de luxe als més baixos. La darrera és que troben insuficient que el Govern autonòmic avali la compra del primer habitatge fins a 270.000 euros. Que s’hauria de pujar a 300.000, encara que això impliqui, indirectament, incrementar el nombre d’anys que els illencs hem de destinar a pagar l’habitatge, l’esforç més elevat del conjunt de l’Estat: 16,2 anys del salari íntegre, més del doble que a la resta.

Es parla molt de la liberalització del sòl decretada per Aznar a finals dels 90 com l’origen del problema, però parlem poc d’un dels instruments que més han afavorit l’especulació, com és el sector immobiliari. De la mateixa manera que s’ha hagut d’intervenir –menys del que a mi m’hauria agradat– el mercat de l’energia, aquí i a Europa, perquè l’energia és un bé comú, també s’hauria d’intervenir el mercat per garantir l’accés a l’habitatge. A tots els nivells.

Clar que s’ha de construir habitatge públic, i rehabilitar, i un llarg etcètera, però sobretot s’han de treure habitatges (dels existents i dels que estan per venir) de la lògica del mercat, que és purament especulativa. L’especulació amb un bé comú no hauria de ser possible en democràcia. No té res de “llibertat”, i sí molt de responsabilitat en l’increment de les desigualtats i les situacions d’exclusió residencial en els darrers anys. El sensellarisme n’és la cara més visible –i alhora invisibilitzada–, però també les situacions en què tenir un sostre no equival necessàriament a gaudir d’un habitatge digne.

David Abril és professor de la UIB