Guerra i literatura

M’han preguntat moltes vegades per què escric. És una pregunta que fan sovint als escriptors. Les respostes són diverses i jo mai no he acabat de saber quina és exactament la meva. 

Però, en canvi, no m’han preguntat mai –ni jo m’ho havia preguntat tampoc– per què llegeixo. Probablement perquè hi ha una resposta molt òbvia: per plaer, perquè no hi ha res al món que m’agradi tant.

Ara, llegint el llibre que acaba de publicar la Mercè Ibarz (editorial Barcino), titulat Mercè Rodoreda, un mapa, em trobo amb una explicació que també hauria de ser prou òbvia de per què m’agrada tant llegir. Diu Mercè Ibarz que “potser és que necessitem llegir per no furgar tant en la nostra pròpia història”. I m’adono que, a la vegada, també podria ser una resposta per la recurrent pregunta "Per què escrius?"

Aquest llibre m’ha fet rumiar molt (gràcies, Mercè Ibarz!). Per exemple, quan explica que tant a Mercè Rodoreda com a Italo Calvino, dos autors que ella relaciona, els posava de molt mal humor que els diguessin que la seva escriptura era fàcil. Sense voler-m’hi comparar (déu me’n guard), comprenc perfectament aquesta irritació. Escriure requereix un esforç ingent i és difícil d’entomar que et diguin que la teva escriptura és fàcil. M’ha fet molta gràcia l’opció que va triar Calvino per fer front a aquest comentari: va començar a titular llibres i contes amb l’adjectiu difícil. Les memòries difícils, Els amors difícils, La vida difícil. A partir d’aleshores, diu Calvino, el van començar a considerar complex i difícil i, per tant, interessant.

I encara una altra reflexió que m’ha trasbalsat. Ibarz cita Rodoreda parlant de la Guerra Civil: “Era apocalíptic. Però us diré una cosa, era exaltant. Jo era jove, i tot allò era una aventura enorme que... No m’ha sabut mai greu. Era horrorós, però al mateix temps excitant”. 

A la novel·la de la meva mare, Carme Guasch, titulada Trena de cendra (1984) hi parlava del dol per la mort del meu pare i de la seva vida fins que el va conèixer en capítols alterns. El capítol que parla de la Guerra Civil (quan va començar ella tenia vuit anys) arrenca amb aquesta frase: “Sempre he compadit els nens que no han viscut una guerra”. Després d’admetre que això pot semblar estúpid i paradoxal, perquè tothom sap que els efectes d’una guerra són, com a mínim, frustrants, afegeix que ella parla “de l’aspecte lúdic d’una comesa que m’oferia la possibilitat de viure una gran, una insòlita aventura”.

Recordo que la va fer patir que la frase fos considerada provocadora. Com l’hauria tranquil·litzada saber que la Rodoreda havia tingut pensaments semblants!

Sigui com sigui, el programa de TV3 Quanta guerra! s’ha encarregat aquestes últimes setmanes de fer-nos presents les dramàtiques conseqüències de la Guerra Civil per a tantes famílies catalanes, per més que les criatures i els adolescents que van viure-la poguessin trobar-hi l’excitació d’una aventura que els feia experimentar l’alteració de la seva rutina.

Si en teniu ocasió, llegiu el llibre Rodoreda, un mapa. Mercè Rodoreda i la seva obra són una cova plena de tresors per a investigadors tan incansables com la Mercè Ibarz. Els admiradors de l’autora de Mirall trencat, entre les quals em compto, tenim sort de tenir-la.