Samuelson, Friedman i la política de les etiquetes

Realment creiem que els problemes econòmics del segle XXI es resolen triant entre dues samarretes?

En el debat públic, sovint ho sembla. Uns es declaren partidaris de la intervenció; altres, del mercat. Uns invoquen Samuelson; altres, Friedman. I amb això sembla que la discussió ja estigui tancada.

Quan se cita Samuelson, en realitat molts pensen en Keynes. En el Keynes que defensava la despesa pública per sortir de les crisis, l’economista que escrivia en plena Gran Depressió quan el sistema semblava enfonsar-se. Aquell context era excepcional: atur massiu, caiguda de la demanda, paràlisi financera. L’Estat havia d’actuar perquè el mercat no reaccionava.

Samuelson va traduir aquella intuïció en un marc analític sistemàtic. Va integrar el keynesianisme dins l’economia neoclàssica, mostrant que els mercats són molt eficients en condicions normals, però que poden necessitar estabilització en moments excepcionals. Intervenció sí, però sota condicions concretes. Estabilització, no planificació permanent.

Friedman representava una altra experiència històrica. La seva influència creix en el context de la inflació dels anys setanta, quan les polítiques discrecionals semblaven generar més inestabilitat que solucions. No defensava un món sense Estat, sinó regles clares que reduïssin la incertesa i evitessin errors sistemàtics. El seu missatge no era moral; era prudencial: els governs també s’equivoquen, i sovint ho fan de manera persistent.

Cap dels dos discutia en termes absoluts. No era “Estat o mercat”. Era: en quin context? amb quins instruments? amb quins límits?

Prenem l’habitatge. Quan els preus pugen, el debat es polaritza immediatament. Uns reclamen control de rendes; altres, més oferta i menys traves urbanístiques. Uns invoquen intervenció; altres, liberalització. Però la pregunta rellevant no és quin nom citar, sinó quin és el diagnòstic.

Hi ha escassetat estructural d’oferta? Hi ha regulacions que limiten sòl? Hi ha concentració de propietat? Hi ha incentius mal dissenyats? Sense aquest diagnòstic, qualsevol mesura –sigui intervenir o liberalitzar– pot generar efectes no desitjats. El dilema no és ideològic; és institucional.

I aquí és on el debat ha evolucionat molt més del que sovint sembla. Joseph Stiglitz va demostrar que la informació imperfecta no és una anomalia puntual, sinó una característica estructural dels mercats. Compradors i venedors no disposen de la mateixa informació; els incentius no sempre estan alineats; les decisions es prenen sota incertesa real. Això vol dir que fins i tot mercats competitius poden generar resultats ineficients.

Però aquesta constatació no resol automàticament el debat. Perquè també els governs pateixen problemes d’informació i incentius. La qüestió ja no és triar entre dues banderes, sinó comparar fallades: quan és més probable que falli el mercat? Quan és més probable que falli la intervenció pública? I quin disseny institucional redueix aquests riscos?

Aquest és el debat contemporani. No “més Estat o més mercat”, sinó millors regles. No consignes, sinó diagnòstic. No adhesions simbòliques, sinó comparació rigorosa d’alternatives.

La paradoxa és evident. Mentre l’acadèmia parla de qualitat institucional, informació asimètrica i disseny d’incentius, el debat polític continua ancorat en etiquetes del segle passat.

El problema no és citar Samuelson o Friedman. El problema és fer veure que representen blocs ideològics immòbils. Les seves aportacions van néixer en contextos històrics concrets i responien a problemes específics. Convertir-les en consignes permanents és trair-ne l’esperit.

Les societats actuals són més complexes, més interdependents i més regulades que les de mitjan segle XX. Les decisions econòmiques es prenen en un entorn d’incertesa tecnològica, financera i geopolítica que aquells debats no podien anticipar del tot. Reduir aquesta complexitat a dues samarretes és còmode, però insuficient.

Potser la pregunta no és si som de Samuelson o de Friedman. Potser la pregunta és si estam disposats a discutir problemes reals amb categories actualitzades.

La política encara invoca el segle XX. L’economia fa dècades que intenta entendre el XXI.