Guerra i ciència
El desenvolupament científic i els conflictes bèl·lics han anat sovint agafats de la mà al llarg de la història. La millora tecnològica durant la guerra permetia assolir avantatges sobre l’enemic, i la ciència rebia una gran empenta econòmica per a la recerca i desenvolupament de noves fites. D’exemples, n’hi ha un bon grapat. Ja durant les guerres napoleòniques, l’ús de les armes d’artilleria es beneficià de la química dels explosius i la matemàtica –la física– que implicava la precisió durant el tir.
L'exponent més gran d’aquest dualisme simbiòtic va ser durant la Segona Guerra Mundial, plena d’avenços tecnològics que foren adaptats posteriorment a la vida quotidiana: el microones, per exemple, va nàixer gràcies a l’adaptació del magnetró, un dispositiu que millorà la tecnologia radar utilitzant energia electromagnètica; o la penicil·lina que, tot i haver-se descobert a finals dels anys vint amb el treball de Fleming, fou produïda massivament –fins a 2,3 milions de dosis– en preparació de la invasió a Normandia el 1944. Segurament, però, un dels majors exponents de desenvolupament científic associat a la guerra és la tecnologia nuclear, desenvolupada entre 1942 i 1946 sota el Projecte Manhattan, i la qual va ser tristament emprada l’agost del 1945 amb el bombardeig d’Hiroshima i Nagasaki, els únics atacs nuclears en la història. Posteriorment, el camp de la medicina nuclear feu servir l’aprenentatge en el maneig de partícules radioactives per implementar-les al diagnòstic i tractament de diverses patologies, com el càncer.
Dit això, la ciència no necessita la marxa bel·licista per continuar avançant, n’hi ha prou amb la curiositat humana i una voluntat clara de fer costat al progrés que es vegi plasmada amb finançament adequat i continuat. De fet, estem veient com la guerra a Ucraïna per culpa de la invasió russa és totalment contraproduent per al desenvolupament científic. Projectes internacionals amb participació de Rússia s’han vist cancel·lats o endarrerits a causa de la desconnexió i les sancions imposades a la societat i l’economia russes com a resposta al conflicte. La suspensió de la missió ExoMars –coordinada per l’Agència Espacial Europea i amb la col·laboració de l’agència russa Roscosmos, que tenia com a finalitat l’estudi químic de l’atmosfera marciana per continuar indagant en la pregunta de si ha existit mai vida a Mart– n’és un bon exemple.
Per altra banda, la comunitat científica ucraïnesa està sofrint l’exili massiu dels seus científics, que ha tingut resposta per part de la comunitat internacional en forma d’ajudes i de recaptació de talent. Un exemple d’això és la plataforma Science for Ukraine, la qual coordina la incorporació dels científics ucraïnesos exiliats que volen continuar la seva tasca investigadora en distints territoris europeus.
Aixecar ponts de solidaritat i col·laboració també és una de les funcions de la ciència. Els últims deu anys, el nombre de projectes coordinats de manera internacional no ha deixat de créixer. Ho hem pogut comprovar durant la pandèmia de la covid. Reclamem el sentit solidari i col·laboratiu de la ciència i deslliguem-la definitivament de la guerra.
Sebastià Franch és científic
