La guerra a casa
“Benvinguts al desert d’allò real”. Aquesta frase, pronunciada per Morpheus a la pel·lícula Matrix (1999), és la que va donar títol a un dels articles més lúcids i alhora descarnats que varen sorgir en els mesos posteriors a l’atemptat de les Torres Bessones, l’11 de setembre del 2001. Poc més de mig any després del desastre, el filòsof Slavoj Žižek reflexionava al número de primavera del 2002 de The South Atlantic Quarterly sobre el xoc que l’atac terrorista havia suposat en la societat estatunidenca i a Occident en general, i també sobre la relació que la seva política exterior podia haver tengut en tot plegat.
“Durant els darrers cinc segles”, defensava Žižek, “la (relativa) pau i prosperitat de l’Occident ‘civilitzat’ s’han aconseguit a costa d’exportar una violència i una destrucció despietades cap a un Exterior ‘bàrbar’”. Segons la seva tesi, els Estats Units i Occident havien sembrat la guerra, la desigualtat i la injustícia durant segles i segles de colonialisme i explotació arreu del sud global, i aquella ferida recent al cos cultural, polític i financer d’Amèrica podia ser llegida com una primera venjança davant de tots aquests abusos. Implicava tenir el desert interminable i sempre àrid d’allò real, la guerra que s’havia fet sempre a l’estranger, per primera vegada a dins de casa.
No sé fins a quin punt els plantejaments de Žižek ens serveixen per parlar de la política d’Occident i de la guerra (de les guerres) dels nostres dies, però m’és inevitable pensar que el nostre món es troba immers de ple dins aquest desert. Amb un afegit més: la guerra d’aquest desert és més freda que calenta, més virtual que no pas real. Quasi un quart de segle després de l’atemptat a les Torres Bessones, la sensació d’irrealitat és tanta que ni tan sols la guerra és un fet palpable, quantificable, fàcil de confirmar. Hi ha Ucraïna, i Gaza, i el Iemen, i el Sudan, és clar. Hi ha guerres amb víctimes mortals indiscutibles, però també d’altres que segueixen altres dinàmiques, altres camins, però guerres, al cap i a la fi. És la d’Orient contra Occident i la guerra que Occident està lliurant contra si mateix: la dels Estats Units contra el món. És la guerra dels aranzels. És la possibilitat que en qualsevol moment al cor d’Europa hi hagi un nou atemptat terrorista. És la pugna de la internacional feixista per acabar d’esclafar el reducte de dignitat humana que encara respecten alguns estats. Són el colonialisme i la deslocalització de l’explotació i de la misèria que tornen als Estats Units i a Europa per la porta gran: morts al Mediterrani i a l’Atlàntic, persones migrants que pocs governs estan disposats a acollir tot i ser-ne responsables, en bona part.
Cap al final del seu article, Žižek afirma que “encara no sabem quines conseqüències tendrà aquesta guerra en l’economia, en la ideologia, en la política”, però que una cosa és segura: “Els Estats Units, que fins ara s’havien percebut a si mateixos com una illa exempta d’aquest tipus de violència, testimoniant aquesta mena de coses des de la distància segura de la pantalla de la tele, ara hi estan implicats directament”. Som aquí. I si no hi som, ens hi acostam.
